Diari de cites

Fa dies que no comento res i mira que hi ha coses per comentar (vaga 24O, vaga RENFE, fires de Girona, enquestes...). Però ara mateix no estic inspirada per escriure sobre temes que demanen serietat i concentració, per tant us deixo amb cites d'aquestes últimes setmanes de profes que sí estaven inspirats. Un recull que reflexa què estem fent els futurs veterinaris.

"Si lo hacemos en prácticas no es caro" 

Aquesta va ser la resposta en preguntar pel cost d'un material que utilitzaríem a les pràctiques.  

"Heu agafat mai un cuc de terra? - afirmativa dels alumnes - Menys mal: teniu infància!"

"Siempre se oyen cosas raras... Sobretodo si ponemos Tele5"

Comentari fet a partit de la gran diversitat de platihelmints i del munt les malalties que poden provocar.
(Si no sabeu què és un platihelmint en podeu buscar fotos al Google que segur que n'hi ha. També podeu buscar fotos de nematodes. Totes molt agradables... Però si volem ser veterinaris amb coses pitjors ens trobarem)  

"Soy más Gran Hermano que Facebook"

La frase ve de que haurem d'administrar una granja virtual de vaques i el que fem i deixem de fer quedarà registrat. El profe controlarà tots els nostres passos.
(Ho heu entès bé, granja virtual, tipus Farm Ville i coses d'aquestes)

"Explicacions clares no gaire, però passió n'hi poso!"
El professor venia suat i excusant-se fent broma aquesta va ser l'explicació que ens va donar. Realment la facultat de veterinària és un hivernacle, la calor en certes zones és bastant insuportable.

"Poca cosa de toneladas empieza a ser algo"
La profe parlava sobre l'aprofitament de no sé què de tampoc recordo quina planta però la frase és aplicable en moltes situacions.

"Qué preguntas hacéis los de primero!"
Sí, a vegades ja sigui per ignorància o perquè pensem més enllà del que diu el profe se'ns acudeixen coses una mica rares... Som petits (bé, n'hi ha que no tant) i inexperimentats, curiosos.
(Amb la mateixa línia d'aquest comentari i de la mateixa profe: "Esto lo dejaremos para cuando seáis mayores", igual que l'examinadora que em va tocar per l'examen de conduir )

"Ara anava a assenyalar amb el mouse a la pissarra"
És el que té tanta tecnologia, al final no diferenciem la realitat...

"No us ho aprengueu perquè ja ho haureu de fer més endavant"
Uns dies abans el mateix profe ens havia tractat de bojos mostrar la nostra intenció d'estudiar unes dades molt específiques. En aquest cas ha afegit: "Però si voleu us ho pregunto a l'examen...". El no ha sigut unànime.    

Quan em mori vull veure camps

Totbisbal.com publicava fa uns dies que l'Ajuntament de la Bisbal té pensada la construcció d'un nou tanatori. Per veure la notícia cliqueu aquí (recordeu que Totbisbal.com té un temps de visualització limitat i, pels que no hi estan registrats, és reduït). Desconec els detalls del projecte però d'entrada, per la informació que ofereix la notícia, em sembla una tonteria. 

Primerament, poso en dubte la necessitat d'un tanatori més gran; no crec que coincideixin gaires vegades més de dos difunts alhora. Potser sí que no té prou capacitat per rebre els amics i coneguts que van a donar el condol a la família o per celebrar-hi cerimònies, això ja no ho sabria dir i per aquest motiu ho poso en dubte i no ho nego. 

El gran problema considero que és un altre. Si realment és necessari més espai perquè agafar-lo d'un lloc on no hi ha res construït? Per estar més a prop del cementiri? Però si el mort té tot el temps de l'eternitat per arribar-hi i no es cansarà pas anant-hi! I els que el porten tampoc, que no se l'han de carregar a l'esquena! Que és molt pràctic tenir-ho al costat? Evidentment que sí però no imprescindible. 

I dit això, em remunto a una entrada anterior (cliqueu aquí per veure-la). En aquella ocasió aplaudia la campanya de l'Ajuntament "Aixequem les persianes" per promoure l'ocupació comercial de locals buits en el nucli antic. Per aquest motiu em sembla incoherent que s'hagi d'edificar en un lloc on hi ha camps. No pretenc que es traslladi el tanatori al centre i que tregui el lloc a una botiga que podria beneficiar-se d'aparador; no només hi ha locals desaprofitats al nucli antic. 

Vull continuar gaudint del paisatge; de la carretera de Fonteta amb les Gavarres al fons amb camps als seus peus. No us penseu que és una actitud egoista: no puc imaginar a futures generacions sense aquestes vistes. Sempre he pensat que el cementiri de la Bisbal és un lloc bonic i el camí per anar-hi ideal per passejar. Està ben cuidat, no és especialment tètric i carregat com altres cementiris... Els seus voltants són meravellosos. Esperem que així continuï.  

La Bisbal 1810

Al llarg d'aquest cap de setmana ha tingut lloc a la Bisbal una fira en commemoració els fets transcorreguts a la localitat durant la Guerra del Francès. Aquest conflicte bèl·lic va deixar episodis importants i coneguts com la batalla del Bruc (1808) en què els vencedors van ser els catalans. A la Bisbal també hi hagué una victòria. El 14 de setembre de 1810 el general O'Donnell va arribar a la ciutat des de Tarragona per enfrontar-se als ocupants i amb l'ajuda de vilatans va poder derrotar-los. En va resultar ferit en una cama, a l'entrada pel Pont Vell, però això no va impedir que les seves tropes acorralessin als francesos al castell i aconseguissin la seva rendició.

Recreació dels fets de 1810 a la Plaça del Castell de la Bisbal

Aquesta història és la que van intentar reproduir fa tres anys per celebrar el tricentenari. Enguany s'ha repetit la fira. Els carrers del nucli antic s'han vestit de l'època i omplert de paradetes de productes variats. Per acabar d'ambientar s'han realitzat representacions de l'enfrontament com la que ja hi va haver l'anterior vegada. Segons informa la web de l'ajuntament, l'objectiu és promocionar la ciutat i els comerços locals. 

Ara bé, toca mirar-nos-ho críticament:

• Per començar, no acabo d'entendre per què s'han escollit aquestes dates. Els fets van ser al setembre, no a finals d'octubre. Després de reflexionar-hi he arribat a la conclusió que s'ha valorat el conjunt del calendari i repartit durant l'any les diferents activitats i fires bisbalenques. Tampoc trobo sentit que es faci ara, després de tres anys del tricentenari.
• A més a més, em sembla que hi ha comerços no gaire contents. Alguns es queixaven a les xarxes socials que les parades els tapaven l'aparador i justament això és el contrari del que pretén el projecte, promocionar la ciutat. Accepto que vingui gent de fora a vendre però s'hauria de facilitar a les botigues locals l'exposició del que tenen i motivar-los a entrar en el rol de la fira.
• Per acabar, diria que ha faltat difusió. No puc dir que m'he passat el dia pel mercat, però les estones que hi he anat l'he trobat bastant buit (clar, la meva referència és el Besalú Medieval...). Potser ha mancat la publicitat però podria ser que manqués una mica l'interès i és possible que això vagi relacionat amb el tema dates que comentava més amunt. 

De totes maneres em sembla una bona iniciativa i trobo perfecte que es facin coses a la Bisbal, que s'aprofitin excuses històriques per fer pedagogia, donar a conèixer la ciutat i, en el fons, que es moguin diners.         

Companys, continuem la lluita

El 15 d'octubre de 1940 va ser afusellat el president Lluís Companys. Avui, en el 73è aniversari de la seva mort, l'homenatjarem a ell i el recordarem juntament amb tants d'altres que han caigut lluitant per la nostra terra, pels nostres drets, per la nostra dignitat. Actualment, la seva batalla continua: sense armes i matances, seguim demanant respecte i llibertats. 

Aquesta tarda, Alfred Bosch ha demanat uns moments de silenci en memòria de Companys. En fer-ho s'ha sentit un crit de "Viva España!". Per veure el vídeo feu clic aquí. Bosch ha respost d'una manera molt correcta sense cedir a la provocació. La intenció, tant ara com en l'època de Companys, no és anar en contra d'Espanya ni de cap altra nacionalitat. Simplement volem que se'ns reconegui i se'ns deixi fer la nostra. 

Breu apunt històric: Cal no caure en l'error de dir que la Guerra Civil va ser catalans contra espanyols. Els bàndols enfrontats eren republicans i nacionalistes. Sí que és veritat que els nacionalistes defensaven la unió d'Espanya i per tant no acceptaven que en certes zones es tingués una cultura i una llengua pròpies, durant el franquisme la repressió contra Catalunya i símbols catalanistes va ser important. Tanmateix, durant la guerra, hi havia catalans que recolzaven la República i d'altres que s'hi oposaven. De la mateixa manera que hi ha catalans independentistes i n'hi ha que prefereixen seguir sent espanyols. Perfectament comprensible i per això, com que hi ha diversitat d'opinions, volem que se'ns pregunti de forma democràtica què volem. 

Companys va morir per les seves idees. Però les idees no maten ni moren.

Companys, continuem lluitant.

Gràcies Yoli

Néixer, créixer, reproduir-se i morir. Els humans, entremig d'aquest cicle de la vida, en hem inventat una altra activitat: treballar. Per fer-ho, prèviament cal aprendre'n. I com que cap al final de la nostra existència les condicions físiques i psíquiques ja no són prou productives ens jubilem. Doncs bé, amb els animals passa el mateix. Concretament estic pensant amb un cavall d'escola: neix, creix una mica, se'l doma, si és una euga potser la faran criar, tira a alguns dels que el munten, a d'altres els posa nerviosos perquè els ignora... Però sobretot ensenya i possiblement més del que aparenta. 

Ara estem en aquell punt en què després d'haver treballat molt, d'haver ensenyat moltíssim i d'haver passat per una jubilació toca acomiadar-nos. La mort és inevitable (o estadísticament molt probable que passi), malauradament, tot i ser un fet normal, estem poc preparats per considerar-la intranscendent. Costa assimilar que no veuràs mai més a qui t'estimes o simplement a qui saps que havia estat viu. 

La notícia em va arribar en forma de pregunta: "tu en saps alguna cosa?". No en sabia res i em va xocar. Personalment (i sé que per altra gent és igual), la considerava molt especial. Va ser la primera euga a qui vaig pujar, la primera amb qui vaig sentir la sensació de compartir el moviment. N'he après molt amb ella i no només a l'hora de muntar-la. Indirectament m'ha ensenyat un munt de coses: és la mare del meu gran mestre i he fet classes a nens que estaven a sobre seu. És d'agrair tot el que ens ha donat.

M'emporto records seus que no oblidaré: quan estava embarassada, quan va marxar una temporada i l'alegria que vaig tenir quan va tornar, com mossegava a l'aire quan li posaves la sella, quan l'Ari li va posar la cabeçada al revés... I per damunt d'això, el que més m'ha aportat: els coneixements. 

Només queda dir: gràcies Yoli.      

   

Filosofia casolana (1)

Feia dies que no escrivia res al blog. Abans d'anar a dinar us deixo amb un breu text per reflexionar:

Era un simple espectador i actuava com a tal. Es creia el paper i no feia res per canviar-lo. Creia que la seva presència no modificava el curs dels altres, que era prescindible. Tanmateix no era així. Ser-hi o no ser-hi hauria mogut el pas de les coses, les accions dels altres, les seves decisions. Era una peça més del gran puzle de la societat, d'aquestes connexions entre persones, de les relacions humanes. Sense fer res, ell era el que ho posava tot en marxa. O ho parava. O ho canviava de direcció. O el que és més important i que sovint infravalorem: deixava que tot seguís el seu curs. 

Ja tinc pensats alguns temes per les pròximes entrades, ara falta trobar el temps per redactar-les.
Salutacions!!

Hem construït per sobre les nostres necessitats

Publico aquesta entrada arrel d'una notícia sobre la Bisbal que apareixia al TN. Per veure el vídeo, cliqueu aquí. He de confessar que ja tenia aquest text mig redactat i que em sembla el moment  oportú per donar-lo a conèixer. Pròximament (quan estigui a la Bisbal) intentaré fer un petit recopilatori fotogràfic del que ara parlaré, una mostra crítica i que permeti fer reflexionar. 

Aquesta època de crisi en què vivim ha portat a que sovint sentim a dir que "hem gastat per sobre de les nostres possibilitats". És una afirmació que la podríem discutir i debatre ja que podria ser certa fins a un determinat punt, en unes determinades circumstàncies i situacions. En d'altres, l'hauríem d'agafar una mica en pinces. Però avui no vull entrar en aquest tema. La meva pregunta és diferent però hi està molt relacionada. Hem construït per sobre les nostres necessitats? 

Recordo que de petita, i a alguns això els farà gràcia perquè direu que encara ho sóc de petita tot i que jo em senti molt vella, pujava a dalt el terrat de cals avis i comptava les grues que es veien des d'allà. No us sabria dit el número exacte però era una barbaritat. La quantitat arribava a omplir els dits de les dues mans. I la Bisbal no és precisament una gran ciutat: de fet, per mi, el títol de ciutat no se'l mereix, és un poble gros. 

També recordo anar en bici al costat de casa. En el descampat on en vaig aprendre ara hi ha pisos... I part del meu jardí és un carrer. O pels llocs on passava per anar a l'escola: hi havia uns pilons de terra que en dèiem "les muntanyetes" i ens divertíem com nens (bé, ja ho érem) passant per sobre seu. Ara hi ha un pàrquing i pisos també. I recordo veure les meves estimades Gavarres des de casa. Actualment només es dedueix la punta del pirulo del Puig d'Arques (que abans no hi era), la resta de muntanyes queda tapada per edificis. 

El meu barri és possiblement dels que més han canviat i no és estrany: era dels que quedava als afores i si s'ha de créixer és per allà on toca, on hi havia parcel·les buides per construir. A més, la població ha augmentat i han millorat els serveis (institut, jutjats). Tot i la malenconia que em provoca la pèrdua d'aquella sensació d'estar en una zona rural, en contacte directe amb la natura i que les futures generacions no podran tenir, entenc que un progrés hi ha de ser. Però hauria de ser un desenvolupament controlat i no desmesurat com el que hi ha hagut. 

Abans comptava grues, ara compto pisos buits.