Hem construït per sobre les nostres necessitats

Publico aquesta entrada arrel d'una notícia sobre la Bisbal que apareixia al TN. Per veure el vídeo, cliqueu aquí. He de confessar que ja tenia aquest text mig redactat i que em sembla el moment  oportú per donar-lo a conèixer. Pròximament (quan estigui a la Bisbal) intentaré fer un petit recopilatori fotogràfic del que ara parlaré, una mostra crítica i que permeti fer reflexionar. 

Aquesta època de crisi en què vivim ha portat a que sovint sentim a dir que "hem gastat per sobre de les nostres possibilitats". És una afirmació que la podríem discutir i debatre ja que podria ser certa fins a un determinat punt, en unes determinades circumstàncies i situacions. En d'altres, l'hauríem d'agafar una mica en pinces. Però avui no vull entrar en aquest tema. La meva pregunta és diferent però hi està molt relacionada. Hem construït per sobre les nostres necessitats? 

Recordo que de petita, i a alguns això els farà gràcia perquè direu que encara ho sóc de petita tot i que jo em senti molt vella, pujava a dalt el terrat de cals avis i comptava les grues que es veien des d'allà. No us sabria dit el número exacte però era una barbaritat. La quantitat arribava a omplir els dits de les dues mans. I la Bisbal no és precisament una gran ciutat: de fet, per mi, el títol de ciutat no se'l mereix, és un poble gros. 

També recordo anar en bici al costat de casa. En el descampat on en vaig aprendre ara hi ha pisos... I part del meu jardí és un carrer. O pels llocs on passava per anar a l'escola: hi havia uns pilons de terra que en dèiem "les muntanyetes" i ens divertíem com nens (bé, ja ho érem) passant per sobre seu. Ara hi ha un pàrquing i pisos també. I recordo veure les meves estimades Gavarres des de casa. Actualment només es dedueix la punta del pirulo del Puig d'Arques (que abans no hi era), la resta de muntanyes queda tapada per edificis. 

El meu barri és possiblement dels que més han canviat i no és estrany: era dels que quedava als afores i si s'ha de créixer és per allà on toca, on hi havia parcel·les buides per construir. A més, la població ha augmentat i han millorat els serveis (institut, jutjats). Tot i la malenconia que em provoca la pèrdua d'aquella sensació d'estar en una zona rural, en contacte directe amb la natura i que les futures generacions no podran tenir, entenc que un progrés hi ha de ser. Però hauria de ser un desenvolupament controlat i no desmesurat com el que hi ha hagut. 

Abans comptava grues, ara compto pisos buits.