Néixer, créixer, reproduir-se i morir. Els humans, entremig d'aquest cicle de la vida, en hem inventat una altra activitat: treballar. Per fer-ho, prèviament cal aprendre'n. I com que cap al final de la nostra existència les condicions físiques i psíquiques ja no són prou productives ens jubilem. Doncs bé, amb els animals passa el mateix. Concretament estic pensant amb un cavall d'escola: neix, creix una mica, se'l doma, si és una euga potser la faran criar, tira a alguns dels que el munten, a d'altres els posa nerviosos perquè els ignora... Però sobretot ensenya i possiblement més del que aparenta.
Ara estem en aquell punt en què després d'haver treballat molt, d'haver ensenyat moltíssim i d'haver passat per una jubilació toca acomiadar-nos. La mort és inevitable (o estadísticament molt probable que passi), malauradament, tot i ser un fet normal, estem poc preparats per considerar-la intranscendent. Costa assimilar que no veuràs mai més a qui t'estimes o simplement a qui saps que havia estat viu.
La notícia em va arribar en forma de pregunta: "tu en saps alguna cosa?". No en sabia res i em va xocar. Personalment (i sé que per altra gent és igual), la considerava molt especial. Va ser la primera euga a qui vaig pujar, la primera amb qui vaig sentir la sensació de compartir el moviment. N'he après molt amb ella i no només a l'hora de muntar-la. Indirectament m'ha ensenyat un munt de coses: és la mare del meu gran mestre i he fet classes a nens que estaven a sobre seu. És d'agrair tot el que ens ha donat.
M'emporto records seus que no oblidaré: quan estava embarassada, quan va marxar una temporada i l'alegria que vaig tenir quan va tornar, com mossegava a l'aire quan li posaves la sella, quan l'Ari li va posar la cabeçada al revés... I per damunt d'això, el que més m'ha aportat: els coneixements.
Només queda dir: gràcies Yoli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada