El passat dijous era el Dia Sense Cotxes. Barcelona, per exemple, va tallar alguns carrers per incentivar la mobilitat sostenible. L'experiment va causar certa polèmica, més o menys justificada, afavorida per l'alarmisme col·lectiu. Sense entrar en el debat ni en valorar com va anar, vull fer una petita reflexió.
La realitat de la gran ciutat no és la mateixa a la de l'entorn més rural. Les diferències entre Barcelona i les Comarques Gironines són òbvies. Viure sense cotxe a l'Empordà és més complicat que viure sense cotxe a l'àrea metropolitana. Afavorir el transport públic és relativament senzill quan hi ha bones alternatives al transport privat. Quan aquestes alternatives són escasses i els seus costos econòmic i temporal elevats és molt difícil fer-les atractives ja que el gran avantatge que ofereix el cotxe és que s'adapta als nostres horaris i destinació.
Reduir l'ús del cotxe és una meta ambiciosa i més en segons quina zona. Cal reconèixer-ho: el Dia Sense Cotxes és una utopia, per ara llunyana. Ara bé, contribuir en una mobilitat sostenible no és tan complex. Per exemple, el fet de compartir el cotxe és un acte de responsabilitat.
L'altre dia ens hi fixàvem a l'autopista: la majoria de vehicles només estaven ocupats pel conductor. Us imagineu què passaria si ajuntéssim totes les persones que van soles per omplir al complet els cotxes? El número de cotxes baixaria gairebé a una cinquena part del nombre actual. Potser no cal eliminar tots els cotxes... Simplement, no seria una bona mesura multar a aquells que viatgin sols?
Compartir cotxe és compartir experiències.
L'altre dia ens hi fixàvem a l'autopista: la majoria de vehicles només estaven ocupats pel conductor. Us imagineu què passaria si ajuntéssim totes les persones que van soles per omplir al complet els cotxes? El número de cotxes baixaria gairebé a una cinquena part del nombre actual. Potser no cal eliminar tots els cotxes... Simplement, no seria una bona mesura multar a aquells que viatgin sols?
Compartir cotxe és compartir experiències.
