Cada dia, 25N

Avui, 25 de novembre, com cada any malauradament ens aixequem en contra la violència de gènere. Dic malauradament perquè tan de bo no ho haguéssim de fer. 

Jo no el considero un dia especial sinó un dia més. M'explico perquè no porti a confusions: no vull negar la necessitat de remarcar un dia per recordar a tothom la nostra reivindicació ja que una part de la societat encara no la té prou present. Tanmateix no serveix lluitar un dia si la resta de l'any ignorem el problema. Personalment, considero cada dia com el dia contra la violència de gènere, de la dona treballadora o de la infància per posar exemples. Precisament, el passat 8 de març, en una conversa de grup de whatsapp un company comentava: "Així, si avui és el dia de la dona treballadora, vol dir que la resta de l'any és de l'home?" (per cert, ha sigut molt graciós recuperar aquesta conversa...)

Fa un temps llegia una entrevista (clic aquí) sobre com hem enfocat la batalla feminista, en alguns aspectes (en aquest cas, en la llengua) i des de la meva opinió erròniament. Per exemple, no cal desdoblar les paraules en els dos gèneres, els dos sexes ens hi podem sentir inclosos. 

Parlar de masclisme comporta atribuir una superioritat al sexe masculí. Però no podem definir feminisme com a superioritat del sexe femení sinó com a moviment que busca la igualtat entre els dos. S'ha de recalcar que igualtat no significa no ser diferents sinó ser conscients que les diferències que podem tenir no ens forçaran a no tenir les mateixes oportunitats polítiques, econòmiques, etc. 

Vull acabar fent referència al que denuncia el 25N: no permetis que es creguin que ets d'algú, que poden decidir sobre qui ets i què fas. Et pertanys a tu, no als altres.

La força de la cançó

Porto tota la tarda escoltant la mateixa cançó. De fet, no és res estrany, em passa sovint. Quan em pregunten quin tipus de música m'agrada mai sé què contestar primera perquè si d'alguna cosa no entenc és de música i segona perquè no hi ha estils ni grups en particular sinó cançons concretes que m'agraden. En general, em solen enganxar cançons catalanes d'autors molt variats. Però totes tenen una cosa en comú: la lletra. Tenen algun fragment (solent ser les tornades, "estribillus") que sona bé, que dóna força, que et carrega d'energia, que té molt de sentit o que en té tan poc que acaba sent el que en té més.

Doncs bé, la cançó que porta estona sonant des del YouTube és de Macedònia. Fa uns anys, quan era petita (uuuuff sona com si fos molt vella...), era el meu grup preferit: feien cançons adreçades a la meva edat, divertides i la majoria amb missatges positius. Avui les he retrobat perquè n'han tret una de nova, dirigida al Sr.Wert (clic aquí) i revivint les velles n'he escoltat una que no havia sentit mai (clic aquí). El tall aquell de lletra que comentava abans, que et dóna ganes de saltar i cridar és aquest:

Pixapins, cagamandúrries que al meu fill li han fet penal!

Curt de gambals, porca misèria, l'altre nen t'està enganyant!

Cap de marrà, sac de mentides, quin exemple estàs donant?

Escurçó negre, vaca burra, com pots ser tan ignorant?

Em sembla un fragment boníssim i molt ben trobat. A més tota la cançó en si és molt aplicable en casos reals. Trossets d'altres cançons que motiven, que són una protesta, que fan reflexionar podrien ser els següents (les reconeixeu, no?):

• Si ets llunàtic i estàs espantat, si vius als núvols i estàs deprimit, si la boira ja t'ha acompanyat, cada dia en algun lloc pots pujar al tren de mitjanit.
• I quant més avança el foc, més em sento d'aquest lloc... I un instint salvatge s'apodera del meu cor
• Canviaran la meva roba, el meu nom, el meu cabell... Em donaran una arma blanca, roba verda i un fusell
• Tant soroll que falta l'aire, he perdut la brúixola i el nord que dec haver guardat per aquí
• La vida és el que passa mentre fas plans per tenir-ho tot lligat. Si el món es mou, com puc estar aturat?
• Un país en ruïnes gastant-se milions amb un personatge que es toca els collons
• T'equivoques d'uniforme i dispares a qui més estimes... T'equivoques de remei i va i s'infecta la ferida.

I finalment amb el creixement de l'independentisme han aparegut vàries cançons reivindicatives, algunes fetes amb molta gràcia, de les quals vull ressaltar aquests talls:

• Són tants anys sent el que no he volgut (...) Ara és l'hora catalans de la nostra primavera (...) I deixem-nos de les Copas, de les Lligas i de les Rojas; els collons damunt la taula que hem d'estar pel que hem d'estar
• I després diran si només eren quatre gat, tot una poble clamant per la llibertat
• Tornarem a cantar victòria, tornarem a ser el que vam ser (...) Tornarem a escriure la història, tornarem a ser els més valents

Abans que cremi

No tinc cap mena de dubte que els pagesos han contribuït en apagar l'incendi de Vilopriu, que han llaurat camps i han ajudat als bombers en tot el que han pogut. Alguns els qualifiquen d'herois, igual que els bombers i ADFs. No negaré que ho siguin però reflexionem una estona en la mentalitat d'aquesta societat que només obre els ulls quan té la bèstia al davant. 

Vaig seguir les primeres hores de l'incendi lluny de casa, gràcies a TV3 i Twitter. La meva preocupació, i la de molts, era que el foc no arribés a les Gavarres. Allò hauria sigut fatal per les nostres muntanyes: s'haurien encès ràpidament i hauria sigut imparable. La font del problema tots la sabem: els boscos estan bruts. El 2010 amb la Gran Nevada van caure arbres, van desaparèixer camins i moltes zones ningú les ha netejades. Tots en som conscients i amb l'incendi tots dèiem "ai, ai, ai". 

Però la meva pregunta és: havent-hi hagut l'any passat el foc a l'Alt Empordà, no hauríem d'haver escarmentat i posar-nos a treure brossa? És molt fàcil patir durant unes hores, quan hi ha el perill a prop i tapar-nos els ulls un cop ha passat. És molt fàcil córrer quan ens amenacen per darrere. Tanmateix, no hauria sigut millor començar a caminar abans? El perquè no s'ha fet és el mateix perquè que es troba darrere de qualsevol altra qüestió: un motiu econòmic. En els propietaris no els surten a compte les neteges: un bosc descuidat no és rendible, comporta molts de costos (maquinària, accessibilitat complicada) i els beneficis són mínims.

En aquest punt podríem entrar a discutir vàries coses. La primera és el fet de parlar de "propietaris". Hi ha un llibre infantil que em llegia la meva àvia quan era petita titulat "De qui és el bosc?". Resumint la trama: l'amo d'un bosc, un empresari sense escrúpols, se li acudeix talar els arbres per fer negocis. Una colla de nens se n'assabenta i fa tot el possible per evitar-ho. Si la memòria no em falla, hi ha un incendi i és llavors quan s'adonen realment que el bosc és de la gent del poble i no d'un home que no l'ha trepitjat mai.

Això porta a pensar si els boscos han de ser municipals o si seria correcte que els propietaris el tanquessin, fessin pagar per anar a buscar bolets o si la gent que aprofita el que ofereix la natura fa un bé (ajuda a mantenir nets els camins, per exemple) o fa un mal (embruta, etc). Però aquest tema dóna per molt i avui no hi entraré.

Un altre punt discutible són les tècniques de neteja. Netejar correctament un bosc comporta una gran feinada i l'abandonament de les zones agrícoles (la massa forestal guanya terreny) ha causat l'oblit de la necessitat d'aquesta tasca. Tasca que es podria dur a terme mitjançant alternatives sostenibles. Em refereixo concretament a l'ús de burros catalans que actuïn de desbrossadora (notícia relacionada del 2009, clic aquí).

Vull acabar tornant a l'inici de l'entrada. El terme heroi crec que és un terme arriscat: primerament perquè d'herois n'hi ha molts que no fan coses espectaculars com lluitar contra les brases i ningú els reconeix (repeteixo que no negaré que bombers i ADFs ho siguin però és la seva feina). I segonament perquè crec que un heroi no és aquell que apunyala (o deixa apunyalar) i després cus la ferida. La pregunta que em faig des de la ignorància és: què hi havia als camps que s'haguessin de llaurar?

  

Un senglar a la carretera

Sus scrofa, o pel nom que tothom el coneix, el senglar, és una de les espècies de mamífers terrestres que habiten a les Gavarres i a molts altres boscos catalans. De fet, és possiblement l'animal salvatge més conegut per la població i no és difícil veure'l en zones pròximes a nuclis urbans. Fins i tot, fa un temps (no sé si encara passa) es parlava de senglars de Collserola que s'acostaven a les cases on se'ls donava menjar.

De senglars n'hi ha molts i sovint són un problema. Ahir mateix, tornant cap a la Bisbal des de Girona, entre la Pera i Corçà ens vam trobar amb els Mossos controlant el trànsit. No hi havia cap ambulància ni cap cotxe accidentat però sí alguna cosa al terra que impedia la circulació. Era un senglar (bé, el que en quedava). 

Trobar-se un senglar a la carretera és un fet freqüent i segur que tots hem tingut o coneguem algú que hagi tingut alguna experiència amb aquests animals i el cotxe. Un senglar és una bèstia grossa i voluminosa, forta, robusta, que pot provocar danys considerables en un automòbil i a les persones que hi van a dins. Les carreteres són una frontera que fragmenta els espais naturals, que separen recursos i poblacions faunístiques i a vegades no ofereixen una alternativa de pas (com ponts o túnels) pels animals salvatges. 

Rastres de senglar: petjada i troncs on s'hi han refregat després
de rebolcar-se en una bassa de fang (fotos del meu TdR)

Hi ha varis factors que expliquen el gran nombre de senglars als boscos del territori¹. El primer motiu és la gran capacitat d'adaptació que tenen. A més, l'absència de depredadors o altres espècies amb qui hagin de competir per alimentar-se ha ajudat a la seva extensió. Finalment, un altre punt important a tenir en compte és que l'activitat cinegètica ha contribuït en l'augment de senglars als boscos. 

¹Cal apuntar que a principis de s.XX era un animal escàs a tot Catalunya. 

Informacions posteriors a l'entrada: resulta que no era només un senglar el que va morir sinó 3, els altres dos eren més petits i quan vam passar ja els havien enretirat. 

I això del horseball, què és?

Faig aquesta entrada aprofitant que la setmana passada hi va haver la primera jornada de la temporada i que aquest diumenge hi ha la primera en què hi participa un equip del meu club. 

Fins fa mig any, quan em preguntaven si feia algun esport, després de la resposta solia venir una altra pregunta quasi quasi instantàniament. Sempre la mateixa: "I això què és?". 

Touche. Partit a les Alforges, 2011

Quan has d'explicar molt sovint com funciona alguna cosa acabes preparant una explicació estàndard, com una definició de diccionari memoritzada. A mesura de vàries repeticions modifiques aquestes definicions emfatitzant els punt que són més entenedors i simplificant aportant símils corrents. En el cas del horseball, una definició senzilla i clara seria: "Barreja entre bàsquet i rugbi a cavall". Si dius només bàsquet la gent s'imagina que s'ha de fer botar la pilota i no visualitzen com és aquest esport realment. A més, el rugbi hi aporta el petit punt d'agressivitat i comparteixen algunes similituds (ex: la touche).

No deixa de ser curiosa la poca coneixença del horseball tot i el bon nivell català, els bons equips que hi ha. Malgrat que l'equitació en general és molt minoritària tothom ha vist alguna vegada un concurs de salts o curses i encara que no hi entenguis res pots ser capaç d'identificar el que ho fa bé del que no. En la doma, ja sigui clàssica, vaquera o western ja és més complicat. El tipus de cavall influenciarà molt ja que associem unes determinades morfologies i moviments a aquella especialitat i si no dominem la part tècnica serà difícil valorar una actuació. En aquest sentit el horseball podria estar a l'abast de tothom: per viure un partit no és necessari diferenciar si un cavall galopa reunit o no, tothom pot reconèixer un equip que en sap d'un que acaba de començar i el mecanisme és igual que el de qualsevol esport de pilota: guanya el que fa més punts. 

Podria ser que costa fer-lo arribar al públic perquè és un esport que no el pot practica tothom. És un esport car i necessita molta dedicació. Cert. Però que tothom té un cotxe de F1 a casa? I mira que d'aficionats n'hi ha! A més, ser aficionat tampoc és barat: per exemple per veure alguns partits del Barça a la tele o anar a l'estadi també es paga. Veure un partit de horseball al nivell que es juga aquí és gratis.

Partit a les Alforges, 2011

A on crec que realment està el problema és al poc arrelament que té el horseball a Catalunya. És un esport que fa relativament poc que es practica i que encara s'ha de donar a conèixer. Cal afegir-hi les dificultats que comporta l'organització de partits, necessiten una gran moguda de persones, relacionades o no amb el món dels cavalls, i és per això que es fan poques jornades i molt repartides pel territori.

Tot i això comença a agafar força. La setmana passada ja sortia la crònica de la jornada al Diari de Girona. Bon senyal.