Un 25 d’agost de fa ja uns quants anys, una persona molt apreciada m’escrivia: “per la Xènia perquè segueixi llegint molt i molt”. Havia escrit entrades sobre l'escriptura i en alguna havia parlar de llibres que m'havien marcat. Però, possiblement a causa de tenir el costum de fer-ho mig oblidat, encara no n'havia escrit cap exclusivament sobre llegir. Llegir és allò que alguns qualifiquen com a arma contra la ignorància, l'estupidesa i la intolerància.
El passat 30 de desembre, quan anava a donar sang, atabalada patint per si ja plegaven, em vaig trobar amb algú que feia temps que no veia. L’agradable sorpresa de veure’l allà es va convertir en un allau de records d’una època, tampoc tan llunyana, en què la Xènia no era qui és ara. O potser sí... Però tots canviem amb el temps i cinc anys d’universitat et descobreixen moltes coses. No tant per la universitat en si sinó per la necessitat de viure fora de la facultat allò que a dins et perds o no hi he volgut trobar.
Resulta que aquesta persona amb qui vaig coincidir em va explicar que la imatge que tenia de mi era d'una excursió que havíem fet amb l'institut quan cursava 3r d’ESO, a aquella edat problemàtica. Ara bé, jo no ho era de problemàtica llavors. Recordava els meus companys muntant enrenou mentre jo, tranquila i amb aquell toc autista que em caracteritza, llegia aïllada de tot. Recordo el llibre: El gos dels Baskerville.
I és que fa uns anys m'empassava pàgines de paraules com si fos una funció vital més. Em vaig llegir tota la col·lecció escrita de La Penya dels Tigres i frisava per si en sortia algun de nou (que com passa amb totes les sèries, els últims fan un salt qualitatiu i perden l'essència). El primer dels llibres liles que em van comprar no era el primer de la col·lecció... Crec que era el 4. Me'l van regalar pel sant, vam anar a l'antiga llibreria de l'avi i vam buscar un llibre que em pogués agrada. "A partir dels 7 anys"... En tenia algun menys però ja serviria. Recordo que abans d'anar a Venècia vam comprar el que parlava de góndoles i que un cop allà, aquest ja me l'havia acabat (no era problema, en tenia algun altre).
Trobo a faltar llegir i de tant en tant recupero els bons hàbits. Unes quantes pàgines abans d'anar a dormir, intentant acabar sempre el capítol. No m'agrada deixar el punt en frases a mitges.
Aquest Nadal he tingut, sense esperar-ho, dos llibres de regal. Tots dos amb una certa relació. Un ja endreçat a l'estanteria, l'altra a la tauleta de nit esperant torn: primer vull acabar el que vaig començar fa uns mesos i en el qual hi ha un moment que diu que som el que escrivim. La frase en la novel·la prenia tot el sentit; a la vida real vull donar-li la volta i pensar que escrivim el que som, som el que llegim.
I és que fa uns anys m'empassava pàgines de paraules com si fos una funció vital més. Em vaig llegir tota la col·lecció escrita de La Penya dels Tigres i frisava per si en sortia algun de nou (que com passa amb totes les sèries, els últims fan un salt qualitatiu i perden l'essència). El primer dels llibres liles que em van comprar no era el primer de la col·lecció... Crec que era el 4. Me'l van regalar pel sant, vam anar a l'antiga llibreria de l'avi i vam buscar un llibre que em pogués agrada. "A partir dels 7 anys"... En tenia algun menys però ja serviria. Recordo que abans d'anar a Venècia vam comprar el que parlava de góndoles i que un cop allà, aquest ja me l'havia acabat (no era problema, en tenia algun altre).
Trobo a faltar llegir i de tant en tant recupero els bons hàbits. Unes quantes pàgines abans d'anar a dormir, intentant acabar sempre el capítol. No m'agrada deixar el punt en frases a mitges.
Aquest Nadal he tingut, sense esperar-ho, dos llibres de regal. Tots dos amb una certa relació. Un ja endreçat a l'estanteria, l'altra a la tauleta de nit esperant torn: primer vull acabar el que vaig començar fa uns mesos i en el qual hi ha un moment que diu que som el que escrivim. La frase en la novel·la prenia tot el sentit; a la vida real vull donar-li la volta i pensar que escrivim el que som, som el que llegim.
