Estem carregats d'estereotips, d'etiquetes que ens defineixen i que no sempre ho fan de forma exacta. El fet que ens defineixin ja implica unes conseqüències: ens limiten, estableixen com se suposa que hem de ser emmarcant-nos dins d'uns paràmetres dels quals resulta transgressor sortir-ne. Per aquest motiu, i en una societat que valora cada vegada més les llibertats personals, la paraula "estereotip" ha adoptat una connotació negativa i no és estrany sentir proclames del tipus "Sigues tu mateix" o "Trenca amb la norma"... Ara bé, són sempre dolents els estereotips?
Fa uns mesos vaig assistir a una xerrada on es parlava, entre altres, sobre com animar a les nenes i noies a estudiar alguna disciplina STEM, camps en què aproximadament només hi ha un 30% de dones. En un moment determinat es va criticar la sèrie Big Bang per perpetuar l'estereotip de científic home friqui, amb un físic allunyat dels cànons de bellesa convencionals i unes pràcticament nul·les habilitats socials i en què el paper de la dona queda relegat a la superficialitat, la incultura i la cosificació. Suposo que no se l'havien mirat amb prou profunditat, ja que penso que precisament fa tot el contrari: es burla dels estereotips i els humanitza; els mostra en el seu dia a dia i els sotmet a problemes quotidians.
De la mateixa manera que en altres sèries televisives, com poden ser Els Simpson*, Big Bang no busca riure's dels personatges sinó dels nostres prejudicis envers ells, defuig d'allò que es considera políticament correcte per replantejar-nos perquè és així. Aconsegueix apropar un Sheldon (seldom = estrany) a qualsevol que miri la sèrie fins al punt d'arribar-hi a empatitzar en determinats capítols. És més, aconsegueix apropar un Sheldon a una Penny superant una barrera de forma impensable en la realitat de molts.
A més a més, si el lema ha de ser "Sigues tu mateix", què té d'indesitjable ser friqui? Per estudiar informàtica no cal que t'agradin els còmics, els videojocs i la Guerra de les Galàxies... Però realment és un problema que t'agradi tot això? Que se't pugui etiquetar com a geek? Segur que per trencar amb els estereotips cal reforçar la negativitat que s'atorga a alguns d'ells? O és que el "Sigues tu mateix" només se'l pot aplicar la "gent normal"? Potser l'estratègia no ha de ser normalitzar els espais no normatius sinó simplement acceptar que la no normativitat també és normal.
*He dubtat si era Els Simpson o Els Simpsons i ho he hagut de buscar. La versió castellana és en singular i l'anglesa en plural, per això les dues opcions em sonaven bé. Us hi havíeu fixat mai?
La setmana passada vaig anar a l'Aquàrium i en vaig sortir molt decepcionada. Segurament pensareu que ja sabia què em trobaria, que ja m'ho podia imaginar que allò no podia anar bé. Que pagar per veure animals vius exposats en peixeres simulant el mar grinyola per uns quants costats. Doncs sí, teniu raó. Darrere zoos i aquaris hi ha molt de debat i així com del Zoo de Barcelona en tinc una idea bastant més fresca, l'Aquàrium em quedava bastant més lluny. Hi havia estat una vegada de petita però en tinc un record borrós i creia que per poder formar-me'n una opinió crítica calia conèixer mínimament la situació actual.
Sóc Veterinària, m'interessa el benestar i volia valorar les instal·lacions i l'estat dels animals (des d'una perspectiva més personal que no pas experta). Vaig ser incapaç. La quantitat de gent i els crits em van impossibilitar fer una visita tranquil·la. No parlo de criatures sinó de famílies senceres. No hi havia cap respecte per les normes, ja no només per les mesures COVID sinó per totes en general: travessar les cintes, fer fotos (i vídeos) amb flaix, picar el vidre... I ningú controlant. Ningú demanant una mica d'ordre en tot aquell caos. Un caos accentuat per les pròpies característiques de l'edifici, amb túnels foscos en què ressonava el xivarri.
Deixant de banda si hi hauria d'haver zoos i aquaris i partint del fet que ja els tenim, faig aquesta entrada per reflexionar sobre com funcionen. No parlaré de com un peix donava cops al vidre intentant atacar als visitants sinó de com els visitants donaven cops al vidre per cridar l'atenció dels peixos. De fet, el problema ja comença a l'entrada on et reben fent-te un foto, que després pots comprar, com si fos un parc d'atraccions.
Crec que a l'Aquàrium de Barcelona es desaprofita una oportunitat d'educació ambiental i conscienciació, de respecte cap al medi i coneixement de l'entorn. Tinc la sensació que des del 1995, quan es va inaugurar, l'Aquàrium ha estat inalterat i s'ha quedat desfasat. Bé, mentida. Hi havia una innecessària zona Wifi. Una zona plena de persones amb aspecte de zombi que ni tan sols miraven el mòbil... Devien esperar cansats i farts del soroll a la resta de membres del seu grup.
L'única part que vaig trobar pròpia del 2021 va ser l'última, una sala separada de la resta, aparentment més moderna, amb plafons explicatius d'adaptacions evolutives i de l'impacte dels residus humans. Ara bé, aquesta sala quedava mig amagada i estic bastant segura que la majoria de gent passava de llarg i anava directament a la sortida. Això també feia que hi hagués més calma.
Per acabar, la sorpresa final, el súmmum: a la imprescindible botiga de records que hi ha en tots els equipaments turístics no hi havia cap tipus de material divulgatiu, ni un sol llibre (o almenys no els vam saber veure).
Sabia que quedaven passes a fer, que el canvi de filosofia era quelcom radical i conseqüentment lent. Però no esperava que ho fos tant. Creia que almenys en actitud s'havia avançat. I per això també em justifico d'haver fet la visita, sortir de la meva bombolla ideològica i conèixer una realitat a la qual no estic habituada, per seguir creient que queda molta feina en endavant i que ens hi hem de posar. Aquesta entrada i un petit resum d'ella enviat a l'Aquàrium són petits granets de sorra, sense voluntat de generar polèmica sinó de remoure consciències.
L'any passat vaig acabar el Grau de Veterinària amb un TFG amb metodologia ApS pel qual m'han donat un premi. Però... Què és l'ApS? L'ApS o Aprenentatge i Servei és una simbiosi entre l'alumne, el seu centre educatiu i una entitat externa on s'hi realitzarà una activitat vinculada amb els coneixements i comptències que ha d'adquirir l'estudiant. Alhora, aquesta activitat ha d'aportar alguna cosa a la comunitat, que generarà un retorn cap al centre educatiu. És a dir, és la barreja d'un voluntariat amb unes pràctiques acadèmiques. Ara bé... "ApS" no deixa de ser una etiqueta a una metodologia que es creu innovadora i que com tantes d'altres metodologies innovadores està de moda. I és que:
Em costa concebre l'aprenentatge com a alguna cosa diferent a l'ApS. Aprendre allunyat de la realitat, de la realitat dels coneixements però també del seu context, no és aprendre.
Com hem arribat fins aquí? Per què ens hem hagut d'inventar un nom i teoritzar allò que hauria de ser el que es fa per defecte i que no hauríem ni de plantejar? Doncs perquè l'educació, i sobretot la universitat (com molts altres àmbits: associacionisme, món laboral, esport) és endogàmica i encaixonada a uns continguts curriculars, poc oberta a interrelacionar-se amb l'exterior. Sempre veus a la mateixa gent, amb uns interessos semblants als teus... I sorpren quan surts i t'adones que no tothom és així.
En la meva experiència amb el TFG em va sorprendre més la sorpresa que la resta de participants van tenir amb l'entitat que no pas la mateixa entitat (un institut d'alta complexitat). Potser per edat, per trajectòria, per implicació social o per procedència... Sigui com sigui em va xocar el descobriment d'una realitat prou extesa i que per mi, tot i que no m'era una realitat pròpia, no em resultava tan estranya.
L'educació és una eina de creació de consciència. Ens formem per viure en un entorn que hem d'entendre, tant des d'una perspectiva social per combatre les desigualtats com des d'una perspectiva biològica. Per supervivència. Perdem una part dels aprenentatges i competències que adquirim si no som capaços d'aplicar-los per a transformar. I la transformació s'ha de motivar quan es transfereixen els coneixements, sota el nom que sigui... O fins i tot sense cap etiqueta. S'ha de fer tant a les escoles, on els darrers anys ja hi ha hagut canvis i es promouen cada vegada més els projectes pedagògics, com als instituts i universitats. És bàsic que les universitats també facin el pas. L'especialització pot tenir avantatges a nivell acadèmic i professional; a nivell social no. Ara bé, tampoc cal inventar res. Simplement obrir-se. I és que, de fet, ja hi ha moltes coses que són ApS i no se'ls diu així.
És imprescindible aportar realitats diferents als centres educatius, persones amb diversitat de gènere, cultura, aparença, que resultin referents. Sovint mostrem només els casos d'èxit i invisiblitzem la resta. Ens hem de preguntar si això propicia a la generació de nous èxits o crea frustracions. Crec que dels referents se'n poden dir moltes coses, plantejar-nos què suposa la necessitat de que hi siguin... Però això ja ho deixarem per a una altra entrada. És important tenir una varietat de referents i no considerar veritats absolutes tot el que provingui d'algú a qui se li atorga l'autoritat. S'ha de vigilar que els centres educatius no es converteixin en les cavernes de Plató.
De la mateixa manera que està descrit (tot i que no reconegut) el trastorn per dèficit de natura, podríem parlar del dèficit de realitats socials i vincular-ho al creixement de pensaments individualistes i fins i tot xenòfobs. Penso que la competitivitat del sistema educatiu propicia aquest dèficit de realitats socials, la meva experiència en tres móns diferents (Veterinària, Biologia i Ciències Ambientals) m'ho reafirma: malgrat que a nivell de continguts els tres Graus podrien tenir similituds, la consciència social és molt diferent. M'entristeix i preocupa que sigui així. La universitat ha de crear només professionals o ciutadans al servei de tota la societat? Com poden estar aquests professionals al servei de la societat si no la coneixen?
De la mateixa manera que la política no es pot fer des dels despatxos, la ciència no es pot fer només des dels laboratoris.
Segurament mai sabrem si Sant Jordi matà un Drac. La societat canvia i la història de Sant Jordi s'ha anat actualitzant amb els anys. Ara, dins del que és políticament correcte i emmarcant-ho en les tendències socials, podem trobar Santes Jordines i dracs vegans. De versions de la tradicional llengenda n'hi ha tantes com es vulguin i la diada s'ha convertit, com tantes altres dates assenyalades, en una jornada més de postureig.
Qualsevol dia de l'any és un bon dia per parlar de llibres, per llegir, per endisar-se entre pàgines dins d'una llibreria. Segurament, qualsevol dia de l'any excpete el 23 d'abril. I malgrat la reducció de les multituds degut a la Covid-19, divendres passat hi havia multituds de mans magrejant llibres a les parades (amb gel hidroalcohòlic, evidentment). Uns llibres que, sense desmereixe'n el contingut, guanyen per mediàtics i atractius abans que per la seva qualitat literària.
Un cop expressada la meva crítica cap al Sant Jordi, parlem de llibres. Concretament vull parlar d'un llibre que vam comentar fa uns dies a classe i que em vaig voler rellegir.
Entre els llibres de capçalera del meu ideari hi ha l'obra de Mercè Canela Garayoa "De qui és el bosc?" (1976). S'hi narra una lluita col·lectiva, l'empeny d'un grup de nens i nenes d'un poble que s'enfronten al món dels adults sota la innocència i puresa de valors que caracteritza als infants... I que es reflecteix tan bé en tantes històries escrites per persones grans que han començat a essent nens i que recorden que l'essencial és invisible als ulls (El Petit Príncep, Antoine de Saint-Exupéry (1943)). Històries que potser semblen per criatures però que, probablement, fins que no som grans no entenem.
La colla d'en Pep ("De qui és el bosc") té molts paral·lelismes amb la d'en Tanet d'"El Zoo d'en Pitus" (Sebastià Sorribas, 1966), el llibre del qual volia parlar. Els personatges, la bondat de l'objectiu i com aconsegueixen el que es proposen ens les dues històries són similars; un en un entorn rural, l'altre a la ciutat. Ara bé... Seria possible pensar aquests llibres actualment? La meva resposta és rotunda: no. El context és impensable, inimaginable.
El Zoo d'en Pitus va ser escrit fa més de cinquanta anys i el pas del temps es reflecteix en el llenguatge i en els rols dels personatges. Hi ha detalls que m'havien passat per alt quan era petita, per ser petita però també perquè hi ha hagut un canvi social des de llavors, i que ara m'han cridat molt l'atenció (i escandalitzat una miqueta). Si es fes un remake del llibre segur que tindria una visió més feminista i multicultural, sense el protagonisme de l'Església, defugint dels "ocho apellidos catalanes" i empoderant als personatges femenins.
"Les nenes a qui els faci por caçar, també s'hi poden apuntar: faran una altra feina" (fan dibuixos i uniformes)
"La rata de claveguera fou passejada per tot el solar, davant l'admiració dels nens, i la basarda de les nenes"
"El senyor Pujades havia escrit les instruccions de com s'havia de tractar i alimentar cada animal, i totes les mares i totes les àvies prengueren cura de l'animaló que els havia tocat, com si fos un més de la família"
Deixant de banda aquests aspectes, és surrealista que una colla de mainada facin un zoo. No per l'esforç i l'eginy que pot suposar, que en el cas dels nens sabem que és infinit, sinó per tota la paperassa que hi hauria d'haver al darrere. Quin ajuntament permetria exposar animals en gàbies sense demanar mil i un permisos, fer mil i una inspeccions, controls veterinaris, programes de benestar animal i assegurances de responsabilitat civil? Tothom ha d'acabar passant per tràmits burocràtics llargs, feixucs i desencoratjadors. I un cop superats es toparien amb grups animalistes fent pressió, boicotejant a través de les xarxes i acusant a les criatures, com a mínim, d'assassins torturadors amb uns pares despreocupats, irresponsables, que els deixen fer el salvatge.
Malgrat tot, crec que la part important a comentar del llibre (i que per això ens el posaven d'exemple a l'assignatura) és l'organització i la feina col·lectiva. Com un projecte que comença sent una idea boja acaba convertint-se en una realitat que tothom es fa seva. Com els que s'ho miraven ingènuament, en veure que la cosa és seriosa, s'acaben animant.
"Tota la gent del barri, tant grans com petits, consideraven, ara, el Zoo, com a cosa pròpia"
"Al principi, els nois grans del barri, com sol passar, s'ho prengueren una mica en broma, això que els petits fessin un Zoo. Però, a mida que anaren veient que els nens i nenes estaven disposats a fer el Zoo, i que ho aconseguirien, van canviar d'actitud"
Tot projecte funciona si algú el lidera i si hi ha treball en equip. Podem discutir com ha de ser un bon líder i què vol dir treball en equip: en el llibre, la figura de líder, és una figura autoritària i l'equip adopta una estructura molt jerarquitzada, militar, encaixant amb l'època en què es va escriure. Si s'actualitzés, l'estructura seria més assembleària, amb decisions col·lectives, i amb un líder que acompanyaria enlloc de donar ordres.
Cal una planificació prèvia, tot i que sempre sorgeixen imprevistos i oportunitats espontànies (com per exemple l'oferta dels pallassos a última hora). Sempre des d'una perspectiva realista (si amb un cadell de tigre ja tenim un tigre potser no cal pretrendre tenir-ne un de gros) i assumint que sovint hi ha un desencaix entre les expectatives i la realitat: es fa necessari saber gestionar la frustració. Cal pensar qui pot fer què... O més ben dit, senzillament, qui fa què ja que per assignar tasques no només s'han de valorar les capacitats: els petits es reparteixen en diferents grups de treball perquè, encara que potser faran més nosa que servei, no es poden sentir desplaçats, s'han de sentir útils. Tothom és necessari que se senti implicat, els sentiments també formen part de la gasolina d'un equip.
El repartiment de tasques és essencial, així com buscar sinèrgies i establir relacions simbiòtiques. N'és un clar exemple la senyora que deixa un lloro a canvi de poder fer parada dins del Zoo i vendre cacauets, un win win. Una de les claus de l'èxit són els referents i els contactes: saber a qui anar a buscar, qui pot aportar coneixements i qui obrirà portes; com fa el Sr. Pujades, el zoòleg, en el llibre. El Sr. Pujades els ensenya què han de fer i com ho han de fer, tècnicament, científicament. I és important comptar amb experts per sovint s'escapen punts bàsics.
"Amb això del menjar no hi havíem pensat"
Finalment, el pressupost és un punt limitant en tota idea, en aquest cas a l'hora de fer les gàbies. Malgrat això, també és una oportunitat. No disposar de recursos infinits obliga a valorar allò del que disposes, a maximitzar-ne l'aprofitament i a plantejar solucions de forma creativa, utilitzant, per exemple, material reciclat.
Un dels temes que més porta de corcoll als estudiants la primera vegada que el veuen, són les derivades. Un cop passat a les integrals sembla senzill i tot, les derivades són mecàniques, simplement és aprendre's quatre normes i tenir una mica de vista per saber quan aplicar-les. Quan aprenem a sumar sembla difícil fins que ens ensenyen a restar, quan aprenem a multiplicar sembla difícil fins que aprenem a dividir. Doncs quan aprenem a derivar sembla difícil fins que aprenem a integrar.
Ara bé, tot resulta més simple quan entenem bé quin és el seu significat. Una suma o resta és anar afegint o eliminant unitats. En una multiplicació afegeixes paquets d'unitats i en una divisió reparteixes les unitats en paquets. Amb tot això és important saber llegir el llenguatge matemàtic, entendre els parèntesis com comes i entendre que el significat canvia tant com quan a una frase li canviem les comes de lloc.
Per entendre les derivades hem de saber llegir les funcions i imaginar-nos la seva representació gràfica. De funcions n'hi ha de diferents tipus i depenent de quin tipus tinguem hem de seguir unes regles o altres a l'hora de derivar. Però quina informació ens aporta una derivada? Probablement una de les frases que més m'ha quedat gravada del batxillerat és "la derivada és el pendent de la recta tangent en un punt". Cada punt d'una funció té una recta tangent pròpia i el valor que ens dóna la derivada d'una funció a cada punt coincideix amb el valor del pedent de la recta tangent en aquell punt. És a dir: ens descriu el creixement o decreixement d'una gràfica. Si la derivada ens dóna un valor de 5, la tangent d'aquell punt tindrà un pendent de 5, per cada unitat que avanci cap a la dreta, en pujarà cinc.
Si entrem més en la definició, una derivada ens diu quina és la variació entre dos punts (y) d'una funció separats una part (x) tant petita que pràcticament és zero. Això, matemàticament ho escrivim així:
Totes les fòrmules que aprenem de les derivades són dreceres que s'obtenen a partir d'aquesta d'aquí.
Sovint recorrem a altres ciències per posar exemples pràctics de conceptes teòrics. En aquest cas, les derivades són fàcils d'entendre si les apliquem a la física. Concretament a la cinemàtica, és a dir a l'estudi del moviment. Per estudiar el moviment partim de la formula bàsica que ens diu la posició d'un cos (x) respecte el temps (t). Al cap i a la fi això és una funció: x en funció de t. És evident que la posició dependrà de la velocitat i de l'acceleració. La velocitat és la variació de la posició en funció del temps... És a dir, la derivada de la funció que ens donava la posició. I l'acceleració... és la variació de la velocitat en funció del temps, és a dir, la derivada de la funció que ens donava la velocitat (o la segona derivada de la posició). Veiem un exemple practic:
Amb tot això del coronaviurus, estem pendents del ritme d'infectats i esperem que disminueixi. Quan diem que el ritme de creixement es redueix no vol dir que cada dia no tinguem nous infectats i més nombre de persones infectades sinó que cada dia en tenim menys de nous. És a dir, la derivada de la funció que ens dóna el nombre d'infectats és cada cop més petita. Arribarà un moment en què aquesta derivada serà 0: haurem arribat al pic, el punt on hi haurà el màxim nombre de nous infectats i a partir d'aquí la corba baixarà. En el descens el pendent serà negatiu i per tant la derivada tindrà valors negatius.
Ara bé, si vam dir que el nombre d'infeccions seguia un creixenent exponencial, us preguntareu com pot ser que hi hagi un pic. Les funcions exponencials creixen cada cop més ràpid i arriben a infinit. De fet, la derivada de ex és la mateixa funció ex. L'explicació de tot això ens la donen models matemàtics de corbes epidemiològiques com aquest. La imatge és extreta de la Viquipèdia i és un model senzill: en verd veiem el nombre d'infectats que veieu que comença amb un creixement exponencial. Però hi ha un moment que frena i canvia la tendència... I això és degut a que no tenim una població infinita, el nombre de persones susceptibles disminueix. I la velocitat de propagació depen en part d'això. En vermell són les persones recuperades que han adquirit immunitat... I per tant encara disminueixen més el nombre de persones susceptibles.
Per entendre una mica millor la situació en què ens trobem respecte el COVID-19 us faré una mini classe online sobre funcions exponencials. Les matemàtiques ens poden ajudar a entendre per què és tan important quedar-se a casa.
Comencem pel principi, què és una funció? Un funció és una relació entre dues variables, per cada valor d'una d'elles, tenim un valor de l'altra. Posant d'exemple pràctic el Coronavirus: quan diem que el nombre de persones infectades varia EN FUNCIÓ del temps, estem fent això, una funció. Una de les variables seria el nombre de persones, que és un número, i l'altra variable seria el temps, que també el podem mesurar i donar-li un valor numèric. El nombre d'infectats depèn del temps, per tant el temps és la variable independent (el que acostmem a escriure com a X) i el nombre d'infectats és la variable dependent (l'escrivim com a Y).
Entès això, quines característiques tenen les funcions exponencials? En una funció exponencial la variable independent està en forma d'exponent, de potència. És a dir, la funció té aquest format: f(x)=ax. Això implica que a mesura que la x és més gran, la variable dependent creix més ràpid. Fem algunes proves. Hi ha un piló d'eines informàtiques a la xarxa molt útils en matemàtiques. Una de les que utilitzo més sovint a les meves classes és aquesta, el Mathway, que faig servir sobretot per dibuixar gràfiques. Provarem amb e a la x, que és una de les més freqüents. Ara no entrarem amb què significa la e i perquè és tan freqüent però pels que us sona molt estrany, direm que la "e" és un número igual que el pi que segurament és més conegut.
Coses interessants d'aquesta funció: per a números negatius de x, la funció es troba entre 0 i 1. Per l'esquerra cada cop s'acosta més al zero però no hi arriba mai. Això se'n diu assimptota. I per què dóna números tan petits? Doncs ve, quan posem un exponent negatiu és igual que invertir el número, és a dir, posar-lo en forma de fracció, quedant el número que teníem en el denominador i a dalt un 1.
Si us fixeu en la forma vertical, cada cop augmenta més ràpid però no hi ha assimptota aquí: podem calcular el valor de la funció per a qualsevol x, per molt gran que sigui... Com més gran, més i més gran serà la y. Per altra banda, sempre, sempre, aquestes funcions passen pel punt (0,1). Quan la x val 0, la funció val 1. Elevar un número a 0 és igual a 1.
Anem a veure què passa amb el virus. Imaginem que tenim una determinada població. Si el virus fos com un relleu, que només n'hi hagués un que s'anés passant d'una persona a l'altra i que això passés només una vegada al dia, tindríem que cada dia hi hauria una persona diferent infectada, però només una. Per escriure-ho com una funció exponencial diríem que el primer dia tenim a una persona infectada que en pot infectar a una altra el següent dia, és a dir 1 * 1 = 1. El següent dia el mateix, i si hi afegim l'acumulat seria 1 * 1 * 1 = 1.
Fem el mateix experiment comptant que quan infectes a una altra persona, segueixes infectat, per tant, el dia 0 dia hi hauria una persona infectada, el dia 1 n'infecta una altra 2 * 1 = 2. El dia 2 ja són dues persones que en poden infectar a dues més 2 * 2 = 4 (22), el següent 4 * 2 = 8 (23). Si us hi fixeu, l'exponent és el nombre de dies que han passat des del dia que comencem a comptar i la base el nombre de persones infectades a partir d'una.
Ara imaginem que cada persona no només té contacte amb una altra persona al dia sinó que cadascú té contacte amb 5 persones diferents i que els pot infectar a totes. Mireu en aquest cas que ràpid que creix la corba. I si posem 10? Encara més.
Per això és tan important reduir el contacte, minimitzar-lo al màxim. Perquè fixeu-vos per on passen totes les gràfiques: tot comença amb una sola persona, amb un sol focus d'infecció.
Amb les restes de muralla trobades al carrer Ample a l'ordre del dia, publico aquesta entrada que posa la mirada en el passat. Un passat una mica més llunyà que el de la muralla... Sabíeu que podem trobar fòssils al mig de la Bisbal? La societat utilitzem elements naturals per crear el nostre propi entorn de tal manera que sovint ens passen desapercebuts.
El que ens envolta no sempre ha sigut tal com és actualment i això és evident si pensem en el que ha construït la humanitat: tan sols mirant fotografies antigues podem veure com el paisatge és canviant o excavant sota un dels carrers més cèntrics hi trobem els límits de la ciutat. I si només en unes poques desenes o centenars d’anys ja observem grans canvis, imagineu els que es poden produir de forma natural en milers i fins i tot milions d’anys. Les pedres no sempre han sigut pedres i allà on ara hi ha muntanyes, en un passat, potser hi havia un mar.
Nummulits a la vorera del carrer Nou
Segurament pensareu que els fòssils als que em referia es troben sota terra, fent companyia a la muralla. Doncs no: són ben visibles a les lloses de les voreres o a les parets de l'Ajuntament. Abans de res, cal explicar què és un fòssil. És fàcil caure en la tentació d'imaginar-se ossos de grans dinosaures i mamuts... Però la definició de fòssil és més àmplia:
Un fòssil és un indici de vida del passat (ha de tenir una antiguitat superior a 13.000 anys) que ha quedat petrificat, convertit en pedra. Això inclou, certament, ossos però també closques, petjades i, fins i tot, excrements.
A la Bisbal no veurem ni dinosaures ni grans animals* sinó uns petits protistes anomenats nummulits. Vivien hàbitats marins a partir dels quals es van formar roques calcàries. Posteriorment, aquestes han quedat exposades en ambients terrestres i s'han utilitzat en la construcció. Concretament, els nummulits són típics del que es coneix com a pedra de Girona i van viure durant l’Eocè (fa entre 34 i 54 Ma).
Per fer-nos una idea de què significa que visquessin fa tants milions d'anys podríem estirar una cinta mètrica travessant la Plaça de l'Ajuntament en direcció al Castell (des dels arbres cap a la muralla). Si situem l’actualitat al 0 i l’origen dels animals a 9 m, ens sortiria aquesta línia cronològica:
0,3 cm origen de l'espècie humana (Homo sapiens, 200.000 anys)
63 cm nummulits (34-54 Ma)
95 cm extinció dinosaures (66 Ma)
5,2 m origen tetràpodes terrestres (365 Ma)
9 m origen animals (630 Ma)
57 m origen cèl·lules (4000 Ma)
66 m origen de la Terra (4600 Ma) (l'altra punta de la Plaça del Castell)
Els temps geològics surten dels nostres marcs mentals. Pot semblar que els nummulits siguin molt recents en comparació l'origen de la Terra, que fa "quatre dies" hi havia mar a Girona... Però sabeu quant ocupa la nostra vida en aquest esquema? El meu naixement (24 anys) es trobaria a 0,00036 mm: l'escala en què es troben els virus.
*A Vacamorta (Cruïlles) algun mastodont sí que hi trobem... Podeu consultar l'article científic aquí.
