A tres metres sobr... de la parcel·la del costat

Fa temps que els bisbalencs vivim de primera mà aquest drama romàntic protagonitzat pel Sr. Sabater i els exalcaldes Sr. Sais i Sr. Romaguera. El repartiment de secundaris està encapçalat per l'actual batlle el Sr. Aparicio i tota la trama gira entorn d'una biblioteca. Bé, no és "una" sinó "la" biblioteca de la Bisbal. 

En el darrer ple, que per cert no entenc perquè no hi va més gent de públic, la CUP va reclamar la resposta a una instància per fer un acte públic on es donessin explicacions sobre el tema. El que se'ls va dir va ser, primerament, que ja se'ls havia contestat a través del Facebook (el Facebook, la gran eina de l'Ajuntament) i, segonament, que no es faria per evitar una batalla entre les diferents posicions. Entenc que la qüestió és més complexa del que sembla però si no s'explica la gent opina sense saber.

Per ahir al vespre estava convocada una concentració davant l'edifici mig construït de la biblioteca. Vam assistir-hi cap a 200 persones (segons el Punt, 300) i la impressió que vaig tenir va ser que la ciutadania està desinformada, que ningú coneix quina és la solució però que tothom sap quina no és: enderrocar. Varen sortir propostes i idees tanmateix es podia palpar la impotència davant un problema personal que afecta a tot el poble. 

La concentració davant l'edifici de la biblioteca

Sembla ser que el Sr. Sabater exigeix una disculpa del Sr. Sais. No hauríem de ser els onze mil habitants de la Bisbal els que exigíssim una disculpa al Sr. Sabater? Quin és el motiu real de la disputa? Se li va pagar poc per l'expropiació dels terrenys? No passa res: venem la història perquè en facin una pel·lícula i se li paguen els diners que se'n treguin.

Recepta - Pastís de dos colors

Ingredients

• 175g de sucre
• 175g de mantega
• 1 cullerada d'essència de vainilla
• 3 ous
• 225g de farina
• 1 sobre de llevat químic 
• 60g de xocolata

Preparació

1. Preescalfar el forn a 190ºC
2. Barrejar en un bol la mantega i el sucre. Afegir-hi l'essència de vainilla i els ous. Incorporar la farina a poc a poc amb el llevat. 
3. Dividir la massa en dues parts: una d'elles abocar-la en un motlle prèviament untat amb mantega, l'altre reservar-la. 
4. Fondre la xocolata al bany maria i mesclar-la a la massa que hem separat. Un cop quedi uniforme posar-la al motlle sobre la que ja hi havia. 
5. Fornejar durant uns 30 minuts (comprovar que queda cuit punxant-lo amb una agulla: si surt neta, està a punt). Deixar refredar i servir.

  

Nota: La part taronja que es veu a la foto, entre les dues capes, és melmelada. No incloc aquest pas a la recepta perquè està en fase experimental. El tipus de pastís es coneix com a "cake": s'utilitza un motlle rectangular i el resultat és més consistent que una coca. 

  

Filosofia casolana - Equorum

No es tracta de guanyar amb un cavall campió sinó de tractar com un campió un cavall que no guanyarà mai. 

Al llarg de la meva carrera hípica he assistit a varis concursos i competicions, molts d'ells aparentment elitistes en què no importa només la capacitat i habilitat que pugui tenir el genet sinó també les seves possibilitats econòmiques. M'explico: l'equitació és un esport de dos i no ens enganyem, tenir un bon cavall et pot assegurar una bona classificació. Les limitacions que pots tenir amb un cavall "qualsevol" són moltes. Ara bé, no per això t'han d'impedir aconseguir una bona posició o fins i tot guanyar. 

De totes maneres, el típic tòpic que "guanyar no és el més important" s'acaba aprenent amb els anys. Per experiència, no canviaria les petites frustracions de "era impossible guanyar amb els cavalls que porten els altres" pels cavalls que porten els altres. De fet, agraeixo que se m'expliqués en el seu moment i agraeixo haver-ho comprovat per mi mateixa. 

Quan et dediques a competir, arriba un punt en què has de decidir entre entrenar i muntar, per mi coses molt diferents i difícils de compaginar. Un dels motius pels quals no he intentat buscar la manera de continuar amb el horseball és aquest. Per jugar a horseball has d'estar pendent de la pilota, de la resta de l'equip i del contrincant. La part que destines al cavall és mínima: has de tenir prou confiança per deixar-lo fer. Per gaudir del joc t'has d'oblidar una mica de gaudir del cavall. I aquí és on hi ha el problema: quan te n'oblides del cavall, te n'oblides del que et pot donar i del que no, de que cinc minuts més per a tu, són cinc minuts menys per a ell, un temps que de ben segur que es mereix.

Molt sovint dic que muntar a cavall no és pujar a sobre, aguantar-se i fer que camini. És molt més. Els que no han pujat mai o simplement hi han pujat potser no ho entendran. Fins i tot, podria afirmar que es pot muntar sense pujar dalt del cavall. Bé, aquí potser me'n vaig una mica de la definició de "muntar", però la idea seria que muntar a cavall és establir una relació de comunicació entre l'animal i tu i això es pot aconseguir des del terra.

Exigiu-vos a vosaltres mateixos més del que exigiu als altres però sigueu conscients de les vostres barreres i apreneu a valora-vos. Exigiu al cavall que us aguanta a sobre tant com ell necessiti que li exigeixin però sigueu conscients de les seves barreres i apreneu a valorar-LES.

Appaloosa: una raça i una capa

Ni tots els cavalls appaloosa són de capa appaloosa ni tots els de capa appaloosa són appaloosa.

Sovint el concepte "raça" és complicat. Per distingir-ne una de l'altra utilitzem criteris morfològics que, a vegades, no són tan clars com podria semblar. Tot i que l'estàndard racial pugui semblar molt específic, a la pràctica pot ser difícil trobar els límits no només per les particularitats que presenta cada individu sinó també per la subjectivitat de molts aspectes. 

Una de les races de cavalls que podria semblar més senzilla de distingit és l'appaloosa. Possiblement gràcies a la relació que he tingut amb la monta western m'és un tipus de cavalls bastant proper i que sempre m'ha cridat l'atenció. Aquesta raça, d'origen americà, se la reconeix per la seva capa (color del pèl) amb el mateix nom. És un pelatge pigallat que pot presentar-se en varis patrons. Tanmateix, també són acceptades algunes capes sòlides (sense taques) sempre que l'animal compleixi amb altres requisits de la raça. A més a més, cal dir que la capa appaloosa també pot trobar-se en cavalls que no són appaloosa. 

Anem a veure alguns exemples:




El primer que crida l'atenció d'aquesta euga és la seva capa, les taques blanques a la gropa són molt representatives de l'appaloosa. Altres detalls en què ens podem fixar són l'escassesa de pèl a la crina i la cua (curt i fi) i el ratllat dels cascs. La forma de tot el cos és allargada, amb les potes primes i no especialment llargues, una gropa potent i un coll llarg amb el cap baix.  

En aquest exemplar podem observar que l'appaloosa és un cavall musculós, adaptat al treball muntat (en un sentit diferent al treball dels cavalls de sang freda). El cap és curt però ample, amb molta galta. Aquestes característiques ens poden fer pensar en el Quarter Horse. De fet, el 95% dels appaloosa actuals tenen sang Quarter (dada de la Viquipèdia) ja que s'han permès creuaments entre les dues races i acceptat com a appaloosa. 

    Euga appaloosa de capa sòlida, castanya.                                                      Ponis amb capa appaloosa.