Shakira, Blaumut i LSD

Què tenen en comú la Shakira, Blaumut i l'LSD? Probablement us venen coses al cap que no tenen res a veure amb el que estic pensant. Una pista... Avui és 19 d'abril i, com tots els dies de l'any, és el Dia Mundial d'alguna cosa. Una segona pista... Títols de cançons. Ara potser ja comenceu a imaginar per on puc anar: La Bicicleta, Bicicletes... 

I LSD? No és dislèxia, no és Lágrimas De Sangre. No té relació (o sí) amb la música. Amb LSD em refereixo a això, a la droga, la dietilamida de l'àcid d-lisèrgic. I què hi pinta aquí? Doncs que si avui és el Dia Mundial de la Bicicleta és gràcies a aquest compost. Coses d'aquelles curioses que s'aprenen estudiant Veterinària. 

Resulta que el 19 d'abril de 1943 el científic suís Albert Hofmann va consumir LSD per estudiar els efectes que produïa. La tornada a casa l'havia de fer en bicicleta i l'investigador narra les sensacions que va tenir en aquell viatge en el llibre LSD – Mein Sorgenkind (podeu trobar-lo en castellà aquí). Evidentment no va ser un viatge gaire tranquil... Que el 19 d'abril sigui el dia de la Bicicleta va ser iniciativa d'un professor d'Illinois el 1985 i la finalitat és promocionar aquest mitjà de transport i reclamar els drets dels ciclistes. 

I vosaltres, quines experiències teniu amb la bicicleta? 

Sempre diuen que anar en bicicleta és d'aquelles coses que s'aprenen i no s'obliden... Jo el que no he oblidat és com en vaig aprendre, primer amb les rodetes a darrere, pels descampats que hi havia al costat de casa i que ara són pisos. On n'aprenen els nens d'avui en dia? 

Recordo també anar a fer la volta pels camins de darrere el Convent amb la meva mare... Aaaix com aguantava de petita! Ara faig aquells camins "corrent" (entre cometes perquè no arribo ni a l'Institut), però algun dia hauré d'inflar-li les rodes al trasto i tornar a provar-me a mi mateixa... Ja us puc dir d'entrada que estic en molt baixa forma.

Per altra banda, les experiències amb bicicletes no sempre són des de dalt la bicicleta. Els ciclistes són vulnerables i se'ls ha de respectar. Tanmateix tot dret comporta a un deure i cal que tots vigilem i estiguem atents: conductors de vehicles a motor, vianants i els que anem sobre un animal. Pels camins hi podem circular tots però les distàncies són importants. Saludar i dir bon dia, encara que pugui no semblar-ho, és important. Tenir paciència és important. 

Sense pèls a la llengua

Avui he començat l'operació bikini! Que si he començat una dieta i he abandonat els croissants de xocolata? Mai! La meva alimentació ja és prou saludable i no canviarà per molt estiu que vingui: plaguicides amb la verdura, mercuri al peix, oli de palma i aigua, una mica de tot a baixes dosis. Que si he començat a anar al gimnàs? No, per combatre el sedentarisme ja faig prou exercici... O no... Però no és el cas... La veritable operació bikini és... Passar de tenir potes d'ós a esveltes cames de Barbie!

Sí estimats lectors: em dic Xènia, sóc dona i com a dona tinc pèls a les cames per molt que els ideals de bellesa ho vulguin amagar. De fet, tinc pèls per tot el cos però els que em "preocupen" més són els de les cames. He pensat moltes vegades en no depilar-me, a no sotmetrem a la cera deixant-me la cartera en un acte masoquista. Però no puc. He de reconèixer i admetre que, en part, sóc part de la societat.

He aconseguit defugir de moltes pressions socials: no em maquillo, no bec, no fumo, no miro GoT... I em fa mal reconèixer que de depilar-me no me'n puc escapar. Aguanto fins que no se'm veu la pell... Però ho acabo fent.

He arribat a la conclusió que no em fan por els comentaris dels altres. Després de sentir mil i una vegades "nena on vas així" de mares i àvies estem bastant curats d'espant en aquest sentit. A més, la gent poques vegades t'ho diu a la cara i el que puguin dir de mi a l'esquena és allò de "corazón que no ve, ojos que no sienten"... O viceversa...

De fet, un dels comentaris que més m'ha fet reflexionar sobre el tema anava en la direcció contrària. Devia ser l'any passat o l'altre, començava a fer calor i dèiem amb unes companyes que ja tocava canviar l'armari i posar-se pantalons curts. Jo vaig explicar que aquell dia ja me n'hauria posat si hagués anat depilada. La resposta va ser: "Però si en pots portar igual!". I és cert. Continuo amb la meva lluita interna, per ara vençuda per la moda estètica.

Ara que tenim uns dies "lliures" la gent ho aprofita per anar a la platja i penjar fotos amb els hashtags #ganesdestiu #caloreta #relax #primerabanyada #parantelsolet #ésunmiraclequenoploguipersetmanasanta i tots els altres que us pugin venir al cap. Jo amb les meves cametes blanques i les meves estries a les cuixes, ja puc començar a lluir bikini... per ara sense pèls, potser a pèl quan hagi aconseguit guanyar a les conviccions socials!