Com la majoria d'històries contades als nens, ja siguin de la mà de Disney com de la narrativa popular, la llegenda de St. Jordi s'ha acabat pervertint, modelant i adaptant per tal d'amagar la realitat. Una realitat tristament masclista, classista i materialista. Però comencem des del principi...
Hi havia una vegada, en una contrada molt llunyana, un petit poble de pagesos que cada mes anaven a pesar les plantetes que tenien al camp per controlar el seu creixement. Resulta que a les muntanyes properes hi vivia un drac i que els pocs habitants de la zona estaven atemorits pensant que el drac se'ls menjaria a tots. De fet, cal dir que aquell drac era herbívor però se li havia assignat el paper de dolent a causa de la gran capacitat humana a crear estereotips i a creure's el que diuen per la tele... D'acord, en aquella època no n'hi havia... Canviem-ho pel que diuen els joglars... Que per cert deien el que els manava el rei.
I parlem del rei. Aquell rei era un gran caçador, tenia la casa plena de "trofeus" (entre cometes perquè seria més correcta anomenar-los "víctimes"): cérvols, senglars, ossos, elefants... Malauradament li faltava algun rèptil tipus drac (el cocodril ja el tenia molt vist).
Així doncs, un dia, aprofitant que hi havia hagut un incendi al bosc i que tothom en culpava el drac (ningú tenia la humilitat necessària per admetre que ho podien haver evitat amb un mínim manteniment forestal i una bona gestió per part del rei) va decidir organitzar una cacera. Va convidar tota l'elit del país a un gran dinar i va oferir a tots els senyors una escopeta (descarregada, no fos cas que s'enduguessin el mèrit) per anar a matar la bèstia. Evidentment les dones es quedaven a cuinar i xafardejar parlant de les seves coses.
La princesa, una dels molts fills del monarca (reconeguts i bastards) i casada recentment amb un tal Jordi, cansada de les crueltats del seu pare va decidir avançar-se a la tropa i avisar el drac perquè fugís. El drac en veure-la, content de la visita va anar a buscar-li una rosa blanca com a mostra d'agraïment i li regalà.
En mig d'aquest moment tan bonic, va arribar la colla de caçadors i amb ells el rei i en Jordi. En descobrir l'escena, tant pare com marit es van sentir enganyats i van disparar contra la dama i contra l'animal, deixant-los tots dos estesos a terra entre un bassal de sang. De fet, les bales només van sortir de l'arma del rei però en adonar-se de la desgràcia tots els senyors que els acompanyaven van acordar protegir el monarca i acusar el gendre de la matança.
En Jordi no en va sortir gens ben parat: el van penjar passats uns dies a la plaça, davant d'una gran expectació de gent macabrament emocionada i crits irònics de: "Si tots ho dèiem que era un sant!". Per altra banda, el rei mai va ser qüestionat i va poder acabar la seva col·lecció amb la preuada peça d'un drac que duia agafada una rosa roja... D'un vermell intens que pràcticament semblava tenyida de sang...
