Ser un estereotip

Estem carregats d'estereotips, d'etiquetes que ens defineixen i que no sempre ho fan de forma exacta. El fet que ens defineixin ja implica unes conseqüències: ens limiten, estableixen com se suposa que hem de ser emmarcant-nos dins d'uns paràmetres dels quals resulta transgressor sortir-ne. Per aquest motiu, i en una societat que valora cada vegada més les llibertats personals, la paraula "estereotip" ha adoptat una connotació negativa i no és estrany sentir proclames del tipus "Sigues tu mateix" o "Trenca amb la norma"... Ara bé, són sempre dolents els estereotips?

Fa uns mesos vaig assistir a una xerrada on es parlava, entre altres, sobre com animar a les nenes i noies a estudiar alguna disciplina STEM, camps en què aproximadament només hi ha un 30% de dones. En un moment determinat es va criticar la sèrie Big Bang per perpetuar l'estereotip de científic home friqui, amb un físic allunyat dels cànons de bellesa convencionals i unes pràcticament nul·les habilitats socials i en què el paper de la dona queda relegat a la superficialitat, la incultura i la cosificació. Suposo que no se l'havien mirat amb prou profunditat, ja que penso que precisament fa tot el contrari: es burla dels estereotips i els humanitza; els mostra en el seu dia a dia i els sotmet a problemes quotidians. 

De la mateixa manera que en altres sèries televisives, com poden ser Els Simpson*, Big Bang no busca riure's dels personatges sinó dels nostres prejudicis envers ells, defuig d'allò que es considera políticament correcte per replantejar-nos perquè és així. Aconsegueix apropar un Sheldon (seldom = estrany) a qualsevol que miri la sèrie fins al punt d'arribar-hi a empatitzar en determinats capítols. És més, aconsegueix apropar un Sheldon a una Penny superant una barrera de forma impensable en la realitat de molts. 

A més a més, si el lema ha de ser "Sigues tu mateix", què té d'indesitjable ser friqui? Per estudiar informàtica no cal que t'agradin els còmics, els videojocs i la Guerra de les Galàxies... Però realment és un problema que t'agradi tot això? Que se't pugui etiquetar com a geek? Segur que per trencar amb els estereotips cal reforçar la negativitat que s'atorga a alguns d'ells? O és que el "Sigues tu mateix" només se'l pot aplicar la "gent normal"? Potser l'estratègia no ha de ser normalitzar els espais no normatius sinó simplement acceptar que la no normativitat també és normal. 

*He dubtat si era Els Simpson o Els Simpsons i ho he hagut de buscar. La versió castellana és en singular i l'anglesa en plural, per això les dues opcions em sonaven bé. Us hi havíeu fixat mai?

Mirada de peix

La setmana passada vaig anar a l'Aquàrium i en vaig sortir molt decepcionada. Segurament pensareu que ja sabia què em trobaria, que ja m'ho podia imaginar que allò no podia anar bé. Que pagar per veure animals vius exposats en peixeres simulant el mar grinyola per uns quants costats. Doncs sí, teniu raó. Darrere zoos i aquaris hi ha molt de debat i així com del Zoo de Barcelona en tinc una idea bastant més fresca, l'Aquàrium em quedava bastant més lluny. Hi havia estat una vegada de petita però en tinc un record borrós i creia que per poder formar-me'n una opinió crítica calia conèixer mínimament la situació actual. 

Sóc Veterinària, m'interessa el benestar i volia valorar les instal·lacions i l'estat dels animals (des d'una perspectiva més personal que no pas experta). Vaig ser incapaç. La quantitat de gent i els crits em van impossibilitar fer una visita tranquil·la. No parlo de criatures sinó de famílies senceres. No hi havia cap respecte per les normes, ja no només per les mesures COVID sinó per totes en general: travessar les cintes, fer fotos (i vídeos) amb flaix, picar el vidre... I ningú controlant. Ningú demanant una mica d'ordre en tot aquell caos. Un caos accentuat per les pròpies característiques de l'edifici, amb túnels foscos en què ressonava el xivarri.

Deixant de banda si hi hauria d'haver zoos i aquaris i partint del fet que ja els tenim, faig aquesta entrada per reflexionar sobre com funcionen. No parlaré de com un peix donava cops al vidre intentant atacar als visitants sinó de com els visitants donaven cops al vidre per cridar l'atenció dels peixos. De fet, el problema ja comença a l'entrada on et reben fent-te un foto, que després pots comprar, com si fos un parc d'atraccions. 

Crec que a l'Aquàrium de Barcelona es desaprofita una oportunitat d'educació ambiental i conscienciació, de respecte cap al medi i coneixement de l'entorn. Tinc la sensació que des del 1995, quan es va inaugurar, l'Aquàrium ha estat inalterat i s'ha quedat desfasat. Bé, mentida. Hi havia una innecessària zona Wifi. Una zona plena de persones amb aspecte de zombi que ni tan sols miraven el mòbil... Devien esperar cansats i farts del soroll a la resta de membres del seu grup.  

L'única part que vaig trobar pròpia del 2021 va ser l'última, una sala separada de la resta, aparentment més moderna, amb plafons explicatius d'adaptacions evolutives i de l'impacte dels residus humans. Ara bé, aquesta sala quedava mig amagada i estic bastant segura que la majoria de gent passava de llarg i anava directament a la sortida. Això també feia que hi hagués més calma.  

Per acabar, la sorpresa final, el súmmum: a la imprescindible botiga de records que hi ha en tots els equipaments turístics no hi havia cap tipus de material divulgatiu, ni un sol llibre (o almenys no els vam saber veure).

Sabia que quedaven passes a fer, que el canvi de filosofia era quelcom radical i conseqüentment lent. Però no esperava que ho fos tant. Creia que almenys en actitud s'havia avançat. I per això també em justifico d'haver fet la visita, sortir de la meva bombolla ideològica i conèixer una realitat a la qual no estic habituada, per seguir creient que queda molta feina en endavant i que ens hi hem de posar. Aquesta entrada i un petit resum d'ella enviat a l'Aquàrium són petits granets de sorra, sense voluntat de generar polèmica sinó de remoure consciències.