La república dels tres reis

Ja finalitzant les "vacances" de Nadal queda una última cita per complir amb la il·lusió infantil: l'arribada dels tres reis. Fa uns anys ajudava en la seva benvinguda a Fonteta, amb els cavalls del Turó acompanyàvem als soldats fins al poble. Quan van canviar el recorregut vam deixar de fer-ho i des de llavors cada any tinc el dilema de decidir on vaig a esperar-los. Suposo que el meu sentiment republicà contribueix indirectament a què cada vegada em senti més incòmode en la rebuda.

Aquest primer paràgraf, escrit fa dos anys continua vigent. Cada any marxo més emprenyada de la Bisbal... Almenys aquest any no hi havia l'Astèrix i l'Obèlix, la comitiva era acceptable... Però i les torxes? Que no les han encès pel vent potser? És que per no haver-hi foc ja no hi ha ni l'espelma dels fanalets: ara hi posen bombetes... Amb lo bonic que era haver de vigilar que no se't cremés! Això sí, he d'admetre que he vist alguns (pocs perquè cada cop n'hi ha menys) fanalets molt xulos: garrafes de plàstic reciclades i pintades, genials! Ah i per cert: no he vist cap fanalet de l'estelada!

I la cançó? A mi em deien que si no cantava i no portava el fanalet els Reis no em veien... Sort de la banda que cantava i d'algun pare més emocionat que la pròpia mainada que cantava a ple pulmó que si hem de dependre de la música enllaunada...

A la cavalcada de la Bisbal m'hi sobra la part de l'Esglèsia... Pots arribar a explicar a un nen que els música que els acompanyen són gent de la Bisbal, que el camió que porta els regals és el dels Voltors o algú que coneixen els ajuda fent de patge o soldadet romà... Però quin sentit té anar a la porta de l'Esglèsia a beneir un nino de plàstic com si fos el nen Jesús? Li expliques que fan teatre per recrear el moment de fa 2000 anys? A mi em sembla que és allargar innecessàriament l'espera.

Aquest any no he ni fet fotos, no he ni arribat a la Plaça del Castell... L'altra: quan era petita recordo que parlaven tots tres reis des del balcó i que al Rei Negre l'havien de traduir. Era divertit perquè deia coses com "aserejé ja de je"... Ai quins temps! Potser era petita i em feia tot més gràcia, els camions em semblaven més plens de regals (crec recordar-ne almenys dos, ara només en compto mig) i hi veia la màgia en tot pegat... Potser quan tingui canalla la hi tornaré a veure... Però de moment: l'any que ve torno a Fonteta!

PD: amb tot això no vull menysprear la feinada que comporta preparar-ho tot... i com diu la dita: si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit! Per tant, tots els meus respectes a l'organització!

2015, 2016 i anem sumant

En acabar l'any tots fem un repàs dels darrers 365 dies, analitzem què hem fet, amb qui ho hem fet i com volem fer-ho en un futur. Tenim propòsits perquè els següents 12 mesos siguin millors que els anteriors i decidim que el dia 1 serà l'inici del nostre gran canvi. I en arribar a l'últim dia altra vegada ens adonem que els propòsits es repeteixen any rere any. De fet, els meus són exactament els mateixos. 

I és que al cap i a la fi, la vida, la improvisem. Planejar què farem, encara que sigui amb bona voluntat, costa encaminar-nos cap als nostres objectius. És un pas, sí, però hi ha d'haver quelcom més. Si alguna cosa he après amb el temps (i ho he reafirmat aquest any) és que el que ha de passar, passa. No ens podem permetre encallar-nos en els costos d'oportunitat i lamentar-nos pels trens que hem perdut... Ja els agafarem més tard o trobarem algun altre mitjà.

Aquesta entrada vaig començar-la a escriure l'any passat i no la vaig arribar a publicar:

Qui ho hauria dit fa un any que pujaria el Taga? Que faria ràfting o que galoparia per la platja?

Resumint aquest any... JERC, Nàutic, Turó i vet. Vaig acabar el 2014 amb molt bona gent i agraeixo haver viscut el 2015 amb ells, havent recorregut les 7 CCGG en un dia i visitant als companys de Perpinyà en un parell d'ocasions. He viscut un estiu de retrobaments, veient sortir el sol a Viladamat, ballant amb Strombers a Vulpellac o amb La Raíz a Bescanó. Començant de zero i redescobrint els camins i corriols de les Gavarres. Adormint peixos, escoltant cors i fent formatge. Un any més darrere la càmera i posant un paperet en una urna fins a 5 vegades. 

Un any de coses bones... Però també de caigudes... I és que va costar tornar a pujar a la barca... Però ens vam aixecar i continuem avançant, riu avall o contracorrent, però avancem. 

I el 2016? Sóc persona de rutines. No he fet les 7 CCGG en un dia però he anat des de ben al nord (tornant a Perpinyà) fins al sud (a l'Ebre i més enllà). No he vist sortir el sol a Viladamat però sí a Vilamacolum. No he ballat amb Strombers a Vulpellac ni amb la Raíz a Bescanó però sí a Banyoles i Girona. S'han fet realitat els meus somnis de veterinària... Literalment (i no és bo). He seguit darrere la càmera i sobre la Txispa (tot i que en algun moment he hagut d'anar al costat). Ha sigut un any de descobrir llocs nous i de fer coses que no hauria dit mai que faria (m'he quedat dos divendres dormint a BCN, els primers en els quatre anys que porto de carrera!!). Ha sigut un any de perdre trens i d'aprendre que l'endemà sempre en surt un altre.

Com el 2015 ha sigut un any de coses bones... Però també de caigudes. Hem dit hola, a reveure i malauradament algun adéu. Però seguim avançant. Sempre endavant.