La setmana passada em va venir a visitar la Caputxeta Vermella. Feia uns quants mesos que no la veia i em tenia un pèl preocupada. Havia arribat a pensar que potser se l'havia menjat algun llop però per aquí no n'hi ha. Hi podria haver guilles, per què no, però ja us dic jo que tampoc és el cas... A més, com tothom sap les guilles no mengen Caputxetes. Suposo que amb els exàmens i lo atabalada que vaig jo sempre, amunt i avall, simplement no ens havíem trobat.
Sovint, quan em ve a veure, em porta menjar (que per cert no se'm sol posar massa bé). Tanmateix el que em va portar l'altre dia va ser una amiga seva que es diu Blancaneus. I parlant, parlant, em vaig assabentar de totes les xafarderies dels voltants.
Resulta que la Blancaneus va tenir fills estant soltera a través d'una inseminació artificial i amb aquestes coses ja se sap: després de varis fracassos i frustracions, set de cop! Actualment té parella, un noi molt trempat que tot i que no va amb aires de príncep, la tracta com una princesa.
La que no ha tingut tanta sort és la Bella Dorment. Es va casar amb un home que pràcticament no coneixia però del qual es va enamorar cegament. Deia que era el destí qui els havia ajuntat i que sempre l'estimaria. Malauradament aquest "sempre" no incloïa les excepcions que tant bé li haurien anat.
- Què t'ha passat a la mà?
- Res greu, m'he punxat cosint.
- I això de l'ull també t'ho has fet cosint?
Donava alguna excusa per no dir que li ho havia fet ell. Perquè l'estimava i sempre ho faria.
- I aquests talls del braç?
- Me'ls he fet cosint... Sóc un desastre amb les tisores...
- I tots els morats de les cames també te'ls has fet cosint?
Donava alguna altra excusa per no dir que li ho havia fet ell. Perquè l'estimava i sempre ho faria.
- Què et passa? Estàs plorant?
- És que estic trista perquè se m'ha espatllat la màquina de cosir.
- No et preocupis que segur que es pot arreglar!
Però ella sabia que no. El seu cor ja estava massa apedaçat per continuar funcionant, no el podria cosir el pròxim cop que ell li tornés a trencar amb paraules, insults i patacades. Ara bé, no diria res perquè l'estimava i sempre ho faria.
Tothom s'imagina què passa, ningú fas res. Ella ho nega i amaga. I a mesura que els maltractes augmenten, surt cada vegada menys, es tanca a casa ben bé com si no hi fos, com si estigués adormida i presonera d'un malson. Però què us sembla si l'ajudem a despertar? Si entre tots aconseguim obrir els ulls i li dirigim la mirada, si l'ajudem a ella a obrir els seus i a tornar a mirar? Desperta, Bella Dorment, perquè ell no ho farà amb un petó!
25 de novembre, dia internacional contra la violència envers les dones
No li girem l'esquena, li plantem cara!
Properament més històries de la Caputxeta Vermella
