Últimament he deixat el blog molt de banda per poder-me dedicar més intensament a altres coses. Però us he de confessar que trobo a faltar escriure, que m'agrada i que m'és necessari... Com us deia, em sembla que a la primera entrada que vaig fer, no escric per convèncer a ningú sinó per aportar material de reflexió i, motiu més egoista, per ordenar-me a mi mateixa les idees.
Seguint amb la línia del que tant aprecio material de reflexió:
Ahir vaig poder assistir de públic a una taula rodona sobre les municipals organitzada a la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia, un lloc totalment desconegut per mi que "visc" aïllada a un racó de la UAB (baixar a la Plaça Cívica et fa sentir tot un valent explorador). Els que intervenien en el debat eren alumnes i ex-alumnes de la casa, afins a diferents agrupacions polítiques i implicats en aquestes eleccions com a candidats en els seus pobles i ciutats. Jo, tota orgullosa lluint la samarreta de Veterinària, diria que era l'única forestera de la sala.
La primera volta va servir en els joves per presentar-se i explicar com o perquè han decidit fer el pas cap als ajuntaments. Van començar, tot i que després es va anar matisant, dient lo útil que els havia sigut la carrera per entrar dins el món de la política i que els suposava un avantatge respecte a altra gent que no l'havia fet. En aquest sentit i portant-ho al meu camps us plantejo el següent (hi podeu posar el meu to borde característic): a mi que no em vingui un veterinari que ha vist un cavall per primer cop a la carrera i que em digui de quina pota coixeja la meva euga o dit d'una altra manera, l'experiència sap més que la docència per molt universitària que aquesta sigui. No qüestiono que els coneixements que s'adquireixen siguin molt útils i que ajudin a ampliar la visió del que ens envolta... Ara bé, no tinc cap dubte que ni és imprescindible, ni et fa millor polític.
Un altre tema que va sortir, i en aquest sí que coincideixo, és en el fet que no és el mateix fer de polític que ser polític (i evidentment tampoc ho és ser politòleg). La política és una eina de treball, de representació i resolució de les necessitats que necessita un poble, ciutat, país... I igual que les necessitats, és dinàmica. De política de base se'n pot i n'ha de fer sempre però a determinats nivells hi ha una data de caducitat, més o menys llarga depenent de la situació, però no indefinida.
En algun moment es va comentar que la feina del polític és prendre decisions i deixar-se aconsellar, que fer política és tenir una o altra prioritat diferenciant-ho amb les tasques de gestió de les quals se'n ocupen els tècnics. Un polític no sap de tot... De fet, de l'únic que és totalment indispensable que sàpiga (i molt) és de les seva ciutat si parlem a nivell local.
Finalment es va tractar la presència de partits xenòfobs i els incidents que hi havia hagut el dia abans amb gent d'aquesta ideologia. Com els hem de combatre? Dient que facin que nosaltres farem la nostra i ja es cansaran? Això només funciona amb els nens petits i no sempre... És lamentable llegir eslògans de campanya com els que es poden llegir en algunes poblacions i que malauradament se senten massa sovint en converses quotidianes. Solució? Pedagogia, pedagogia i pedagogia. Contraatacant explicant les desinformacions que arriben i obrint els ulls per mostrar la realitat.
