Un zoo sense drac

Segurament mai sabrem si Sant Jordi matà un Drac. La societat canvia i la història de Sant Jordi s'ha anat actualitzant amb els anys. Ara, dins del que és políticament correcte i emmarcant-ho en les tendències socials, podem trobar Santes Jordines i dracs vegans. De versions de la tradicional llengenda n'hi ha tantes com es vulguin i la diada s'ha convertit, com tantes altres dates assenyalades, en una jornada més de postureig. 

Qualsevol dia de l'any és un bon dia per parlar de llibres, per llegir, per endisar-se entre pàgines dins d'una llibreria. Segurament, qualsevol dia de l'any excpete el 23 d'abril. I malgrat la reducció de les multituds degut a la Covid-19, divendres passat hi havia multituds de mans magrejant llibres a les parades (amb gel hidroalcohòlic, evidentment). Uns llibres que, sense desmereixe'n el contingut, guanyen per mediàtics i atractius abans que per la seva qualitat literària. 

Un cop expressada la meva crítica cap al Sant Jordi, parlem de llibres. Concretament vull parlar d'un llibre que vam comentar fa uns dies a classe i que em vaig voler rellegir. 

Entre els llibres de capçalera del meu ideari hi ha l'obra de Mercè Canela Garayoa "De qui és el bosc?" (1976). S'hi narra una lluita col·lectiva, l'empeny d'un grup de nens i nenes d'un poble que s'enfronten al món dels adults sota la innocència i puresa de valors que caracteritza als infants... I que es reflecteix tan bé en tantes històries escrites per persones grans que han començat a essent nens i que recorden que l'essencial és invisible als ulls (El Petit Príncep, Antoine de Saint-Exupéry (1943)). Històries que potser semblen per criatures però que, probablement, fins que no som grans no entenem.  

 

La colla d'en Pep ("De qui és el bosc") té molts paral·lelismes amb la d'en Tanet d'"El Zoo d'en Pitus" (Sebastià Sorribas, 1966), el llibre del qual volia parlar. Els personatges, la bondat de l'objectiu i com aconsegueixen el que es proposen ens les dues històries són similars; un en un entorn rural, l'altre a la ciutat. Ara bé... Seria possible pensar aquests llibres actualment? La meva resposta és rotunda: no. El context és impensable, inimaginable. 

El Zoo d'en Pitus va ser escrit fa més de cinquanta anys i el pas del temps es reflecteix en el llenguatge i en els rols dels personatges. Hi ha detalls que m'havien passat per alt quan era petita, per ser petita però també perquè hi ha hagut un canvi social des de llavors, i que ara m'han cridat molt l'atenció (i escandalitzat una miqueta). Si es fes un remake del llibre segur que tindria una visió més feminista i multicultural, sense el protagonisme de l'Església, defugint dels "ocho apellidos catalanes" i empoderant als personatges femenins. 

"Les nenes a qui els faci por caçar, també s'hi poden apuntar: faran una altra feina" (fan dibuixos i uniformes) 

"La rata de claveguera fou passejada per tot el solar, davant l'admiració dels nens, i la basarda de les nenes"

"El senyor Pujades havia escrit les instruccions de com s'havia de tractar i alimentar cada animal, i totes les mares i totes les àvies prengueren cura de l'animaló que els havia tocat, com si fos un més de la família"

Deixant de banda aquests aspectes, és surrealista que una colla de mainada facin un zoo. No per l'esforç i l'eginy que pot suposar, que en el cas dels nens sabem que és infinit, sinó per tota la paperassa que hi hauria d'haver al darrere. Quin ajuntament permetria exposar animals en gàbies sense demanar mil i un permisos, fer mil i una inspeccions, controls veterinaris, programes de benestar animal i assegurances de responsabilitat civil? Tothom ha d'acabar passant per tràmits burocràtics llargs, feixucs i desencoratjadors. I un cop superats es toparien amb grups animalistes fent pressió, boicotejant a través de les xarxes i acusant a les criatures, com a mínim, d'assassins torturadors amb uns pares despreocupats, irresponsables, que els deixen fer el salvatge. 

Malgrat tot, crec que la part important a comentar del llibre (i que per això ens el posaven d'exemple a l'assignatura) és l'organització i la feina col·lectiva. Com un projecte que comença sent una idea boja acaba convertint-se en una realitat que tothom es fa seva. Com els que s'ho miraven ingènuament, en veure que la cosa és seriosa, s'acaben animant. 

"Tota la gent del barri, tant grans com petits, consideraven, ara, el Zoo, com a cosa pròpia"

"Al principi, els nois grans del barri, com sol passar, s'ho prengueren una mica en broma, això que els petits fessin un Zoo. Però, a mida que anaren veient que els nens i nenes estaven disposats a fer el Zoo, i que ho aconseguirien, van canviar d'actitud"

Tot projecte funciona si algú el lidera i si hi ha treball en equip. Podem discutir com ha de ser un bon líder i què vol dir treball en equip: en el llibre, la figura de líder, és una figura autoritària i l'equip adopta una estructura molt jerarquitzada, militar, encaixant amb l'època en què es va escriure. Si s'actualitzés, l'estructura seria més assembleària, amb decisions col·lectives, i amb un líder que acompanyaria enlloc de donar ordres. 

Cal una planificació prèvia, tot i que sempre sorgeixen imprevistos i oportunitats espontànies (com per exemple l'oferta dels pallassos a última hora). Sempre des d'una perspectiva realista (si amb un cadell de tigre ja tenim un tigre potser no cal pretrendre tenir-ne un de gros) i assumint que sovint hi ha un desencaix entre les expectatives i la realitat: es fa necessari saber gestionar la frustració. Cal pensar qui pot fer què... O més ben dit, senzillament, qui fa què ja que per assignar tasques no només s'han de valorar les capacitats: els petits es reparteixen en diferents grups de treball perquè, encara que potser faran més nosa que servei, no es poden sentir desplaçats, s'han de sentir útils. Tothom és necessari que se senti implicat, els sentiments també formen part de la gasolina d'un equip. 

El repartiment de tasques és essencial, així com buscar sinèrgies i establir relacions simbiòtiques. N'és un clar exemple la senyora que deixa un lloro a canvi de poder fer parada dins del Zoo i vendre cacauets, un win win. Una de les claus de l'èxit són els referents i els contactes: saber a qui anar a buscar, qui pot aportar coneixements i qui obrirà portes; com fa el Sr. Pujades, el zoòleg, en el llibre. El Sr. Pujades els ensenya què han de fer i com ho han de fer, tècnicament, científicament. I és important comptar amb experts per sovint s'escapen punts bàsics.

"Amb això del menjar no hi havíem pensat" 

Finalment, el pressupost és un punt limitant en tota idea, en aquest cas a l'hora de fer les gàbies. Malgrat això, també és una oportunitat. No disposar de recursos infinits obliga a valorar allò del que disposes, a maximitzar-ne l'aprofitament i a plantejar solucions de forma creativa, utilitzant, per exemple, material reciclat.